martes, 31 de diciembre de 2013

Gran Paradiso

Ufff quina gran experiència..!!

La primera visita als Alps i el primer contacte amb l'alpinisme hivernal. Potser massa temerari proposar-se fer el Gran Paradiso (4.061m) a finals de desembre?

Vam sortir el dia 26 a mitjanit. Érem tres, en Carles, en Jordi i jo. Anar-nos tornant la conducció, vam arribar a Valsavarenche (vall d'Aosta) a mig matí. Feia molt bon dia i de mica en mica ens vam anar enfilant cap el Refugi Vittorio Emanuele, obrint traça amb les raquetes. Era el primer cop que me'n calçava i tampoc pensava que fos tan dura la pujada, déu n'hi dó! Abans que es pongués el sol ja érem a 2700m intentant fer foc dins del refugi, preparant sopeta calenta i una mica de menjar ("recorda: no hi ha menjar dolent, sinó metres de menys!").

L'endemà, com que la previsió era dolenta, ens vam quedar a fer de belles dorments al refugi, recuperar forces i practicar amb l'ARVA i la sonda. Al migdia van arribar dos esquiadors de Pamplona molt simpàtics i vam decidir fer cim junts l'endemà, aprofitant la traça que ens anaven obrint.

Dia 29, a les 4 del matí en aixecàvem els 5 per començar l'ascenció. El cel era molt serè i mentre pujava m'anava distraient mirant les estrelles. "Sírius, l'estrella més brillant del cel a la constel·lació del Canis Majoris..! Oh i mira que bé que es veu la constel·lació d'Orió! I això deu ser Cassiopea oi??"
Per sort, com que peso poquet, no m'enfonsava gairebé gens seguint les traces dels esquís. Els altres dos tenien una mica més de problemes, jaja! La pujada era dreta però anava bastant lleugera.
Primera parada: a calçar-se grampons i piulet per pujar un tram mixt més dret. La poca pràctica que tinc amb el material de muntanya em juga males passades: tardo molta estona canviant-me, em cansa bastant i fa que agafi fred més fàcilment. Després raquetes un altre cop, parada i grampons, parada i raquetes... De mica en mica es va fent clar. Quina preciositat els Alps! Veure com de mica en mica el sol il·luminava l'inconfundible Mont Blanc i totes les muntanyes del voltant... Bé, és molt difícil expressar aquesta bellesa per escrit i encara ho és més per mi, que no tinc massa do de paraula... suposo que qui m'hagi d'entendre ja m'entendrà perfectament.
Entrem a la glacera i ens encordem perquè s'ha d'anar al cas amb les esquerdes que queden invisibles sota la neu pols. És graciós perquè sempre se m'enganxen cançons que no solo escoltar mai i les vaig cantant interiorment. Dins meu sona Coldplay "Nobody said it was easy, no one ever said it would be that hard..."
A mitja pujada la pendent ens obliga a parar i calçar-nos els grampons. Fa molt molt molt fred (vam calcular com a mínim per sota dels -20ºC), estic cansada, els grampons no s'acaben de cordar bé, tinc set però... trec la cantimplora i està ben congelada (que és obvi amb aquelles temperatures, però no se m'havia acudit...). Sense poder beure, tremolant com una fulla i esbufegant, seguim amunt. A més, la cançó que se m'ha enganxat per dins ara, és Mama de My Chemical Romance, molt indicada...  "...stop asking me questions, I'd hate to see you cry, Mama we are all gonna die..." En Jordi i en Carles també estan força cansats però per sort no tenen tan fred com jo i van tirant. Plorant, ja veig que seré incapaç d'arribar a fer cim i em plantejo donar-ho tot i arribar fins al coll, dalt de tot de la glacera a 3850m, on hi tocava el sol - però també molt de vent.
En Jordi em demana si vull recular ja, que no passa res, que qui fa el que pot no està obligat a més. Realment em sap molt de greu que no facin cim per culpa meva però en aquell moment crec que vaig arribar al meu límit i que si hagués decidit seguir endavant els hauria posat en perill a ells també. Sí, encara segueixo capficant-me una mica pensant "i si..", però em sembla que cada cop tinc més clar que vaig prendre la decisió encertada. La poca experiència em va jugar una mala passada. El pròxim cop menjaré i beuré aigua més sovint, em posaré una samarreta tèrmica més bona i dos parells de guants per evitar congelacions als dits.

El camí de tornada fins al refugi va ser llarg, però sense massa complicacions. Em trobava molt millor i vaig aprofitar per alentir una mica el pas i disfrutar de la immensitat del paisatge.
Arribar al refugi, escalfar-nos, sopar calent i cap al llit.
El dia següent desfèiem el camí cap al cotxe altre cop. Em sembla que la major part del camí la faig fer de cul a terra...! Em falta tècnica amb les raquetes, que sinó semblo un pallasso...

Després d'un dinar de restaurant juntament amb els de Pamplona toca el llarg viatge de tornada, tristos per haver acabat les vacances però molt satisfets que tot hagués anat bé i d'haver tornat sans i estalvis.

Amb aquests 4 dies he quedat enamorada dels Alps, així que espero tornar ben aviat i seguir aprenent per poder disfrutar encara més les muntanyes!




Pic de la Mina

El meu primer tast d'esquí de muntanya a Porté Puymorens. El dia no era molt favorable però hem gaudit igualment. Falta acabar de pillar el truquillu a la volta maria, això sí!


Terrible... m'ha agradat massa. Quina mala cosa, això no pot ser bo, no em costarà gens enganxar-m'hi -  i la meva butxaca sí que patirà...!

Taga

Escapada al Taga, ja una mica enfarinat, a probar les botes noves!!
Els dos peus una mica encetats. Bé, podria ser molt pitjor...!


lunes, 9 de diciembre de 2013

Puig de Bassegoda

Diumenge de caminada al Bassegoda (1.373m) des de Sadernes (Alta Garrotxa). Que bonic descobrir nous paisatges i a més amb molt bona companyia!




Bellmunt

Una altra escapadeta d'una horeta. Bellmunt des de la Redorta pel camí de les cabres i baixant per la carena.
El genoll segueix dient el contrari...

El camí de la grimpada ofereix unes vistes excepcionals.

Esquiada a Les Angles

Estrenant la temporada d'esquí a Les Angles amb els tiets i la germana.
Em sembla que mai havia ensopegat amb tan bon temps esquiant!


lunes, 2 de diciembre de 2013

Bellmunt

Encara que el meu genoll digués el contrari, havia d'aprofitar el sol del migdia del diumenge, ni que sigui per anar a passejar el gos a Bellmunt!


Sant Quirze del Vallès - Terrassa - Matadepera - La Mola

Dies que no estàs bé, no saps perquè però alguna cosa no rutlla a la teva ment. Poques ganes de seguir amb les obligacions de la rutina, desmotivació, qüestionar-te el perquè de la teva vida, crisis existencials, sentiment de soledat, autodecepcions...
Dies que tan sols et calçaries les vambes i començaries a córrer fins que el cos et digui prou, tan lluny com poguéssis, fora de la gent, sense pensar en res, com si anéssis a buscar la resposta a les teves preguntes o tan sols alguna manera d'alleujar i oblidar els teus pensaments, intentar fugir d'un mateix...

De vegades funciona, però d'altres, no.


lunes, 11 de noviembre de 2013

Cap de setmana al Cadí

Excursió amb el CET!
A quarts de 10 sortíem d'Estana cap al Prat del Cadí, on podíem contemplar tota la carena, tan dreta i impactant com és des de la banda de la Cerdanya. De mica en mica, vam anar guanyant desnivell per la Canal del Cristall, un camí molt recomanable per les vistes i distret ja que has d'anar fent servir les mans per anar grimpant de tant en tant.
Arribar a dalt i veure l'altre vessant va ser com un "xoc",  sembla mentida que aquesta serralada sigui tan diferent d'una banda i de l'altra: veníem d'un paisatge dret, obac i rocós per llavors arribar a un prat alpí on hi tocava el sol i de fons teníem el Pedraforca, que vist de darrere canvia força, tot i que segueix conservant cert encant.
De mica en mica vam anar seguint la carena fins al Comabona (2554m).
Abans de les cinc arribàvem al refugi d'Aguiló per passar-hi la nit. Va ser un luxe sopar una sopa ben calentoneta al voltant del foc! I finalment cap al llit, que Déu n'hi do com n'era de còmode.

 Llavors l'endemà al matí vam anar fent camí xino-xano cap al prat del Cadí i Estana.








lunes, 4 de noviembre de 2013

Tavertet - Puig de la Força - Sau


Llocs que tens relativament a prop de casa i que no hi vas mai.

Excursió "de gala" per estrenar vambes noves, unes inov-8 trailroc 226 (drop 0 i 6mm de sola), les meves primeres minimalistes de debò! De moment van fantàstiques, molt lleugeres però et sents ben protegit de la sola i l'adherència immillorable.

martes, 29 de octubre de 2013

Trail del Bisaura

Aquest diumenge amb en Carles vam decidir anar a seguir la cursa de 20km del trail del Bisaura, sense dorsal. És que sembla mentida que tenint rutes tan boniques i tan a prop de casa no les haguéssim fetes mai..! La "Pujada de l'Infern" cap a Pla de Revell brutal, hi havia gent disfressada de dimonis amb forques animant. Llavors cap al Castell de Besora, el dia era preciós i les vistes magnífiques. A dalt ens esperaven dos homes vestits de monjos amb una bóta de vi per qui en volia. M'encanten aquests detalls de les curses de muntanya, dubto que passi en gaires més esports! És com un "hem vingut a divertir-nos perquè ens encanta el que fem, per patir i prendre'ns les coses seriosament ja tenim el dia a dia".


Puigsacalm Extrem Mountain Marathon

El passat 20 d'Octubre vaig fer la meva primera marató de muntanya! De fet, no tenia massa clar poder-la acabar. Algun tros va ser bastant dur, però en general les sensacions van ser molt bones.

Tot el recorregut és bastant tècnic, no hi ha temps per despistar-te i les baixades tampoc et permeten apretar gaire ja que sempre has de vigilar on poses el peus. I mira que aquest any no hi havia fang... tot i així les badades ja em van costar fortes torçades de peu.

Sortir de Sant Esteve d'en Bas quan clarejava, direcció cap al salt de Sallent, amb unes vistes magnífiques i d'allí a les Olletes, enllaçant per la Canal dels Ganxos (un pas de via ferrada, la part més distreta del recorregut!), Santa Magdalena, on vaig caure estúpidament pensant que potser hauria d'abandonar, Puig dels Llops, Puigsacalm on m'animava el pare... En tot aquest tros em sentia molt bé, capaç d'acabar-la i de molt bon humor.

Durant la part de Serra de Llancers fins a Cabrera, les coses van canviar. Molta estona anava completament sola, no tenia a ningú a prop, ni davant ni darrere, i la motivació va començar a declinar. Estava cansada, em feien mal les cames i la panxa, tenia una cançó trista al cap que no podia parar de repetir, em preguntava què carai estava fent i per què seguia corrent ja que en aquell moment no trobava que tingués cap mena de sentit, l'aigua se m'acabava, no tenia ni idea quan em trobaria el següent avituallament, ja no em fixava on trepitjava i vaig caure al terra, intentant contenir les llàgrimes de ràbia al veure que no m'ho estava passant bé. Quin caos, em sentia tan sola... Va ser llavors quan vaig entendre la gran força mental i no només física que es requereix en les curses de muntanya de llarga distància.

Va ser arribar a Cabrera i tot allò em va passar de cop. L'Albert i un seu amic m'esperaven allà per animar-me i acompanyar-me un tros. Em van fer un favor enorme! Parlar una estona, compartir emocions, sentir-me recolzada... Mare meva, si tot és mental,  els mals físics i la fatiga que pensava que tenia van marxar. De cop i volta ja havíem pujat junts al Pla d'Aiats i m'acomiadava d'ells, baixant corrents i cantant feliçment en veu alta.

L'última part cap a Falgars i Sant Miquel de Castelló em va passar volant. Després de 43km, més de 6000m de desnivell acumulat i 7h20 vaig creuar la meta!
El més bo és que vaig quedar 5ena (de 6 dones que vam acabar, no us penseu eh!) i de categoria sènior femení, tercera. Així que pòdium i tot! 



jueves, 17 de octubre de 2013

Vallter - Pic de la Dona - Bastiments - Freser - Pic de l'Infern - Vallter

Una bona desconexió abans d'afrontar una setmana bastant plena amb cinc treballs, un examen, necròpsies d'animals salvatges, conferències sobre conservació de grans primats i voluntariat, seminaris inacabables de farmacocinètica,  palpacions rectals en vaca i citologies vaginals en gossa... 


"Of course I'd ideally like to be a bird, but running is a close second"

viernes, 11 de octubre de 2013

Sant Quirze - Sant Cugat - Tibidabo - Vallvidrera


Una altra travessa que feia temps que tenia pensada. No havia fet mai el camí, i com que vaig sense track gps em guio simplement amb les marques i les senyals. Em sembla que no sóc corredora ni excursionista, sóc més aviat "exploradora" jajaja. Vaig arribar a la conclusió que fent aquestes excursions corro, no només perquè m'agrada el simple fet de córrer, sinó també per arribar a més llocs en menys temps.

De Sant Quirze a Sant Cugat, passant per serra de Galliners i Can Barata. El camí era senzill, ja me'l coneixia. Llavors, quan vaig arribar al parc natural de Collserola la cosa es va anar complicant. La meva intenció era seguir part del GR-6 (Barcelona - Montserrat) però el vaig perdre a mig, sabent que el podria recuperar a Can Borrell. Però com coi hi arribava allà?? En una mateixa cruïlla hi havia 3 direccions possibles per arribar-hi però no hi havia marcada la quantitat de km. Per aztar i dubtosament, vaig agafar un petit corriol laberíntic on pensava que m'atacarien els famosos porcs senglars de Collserola. Vaig passar per la Font de l'Ermetà fins arribar, per fi, a Can Borrell. A partir d'allí el sender ja no tenia pèrdua. Es tractava d'un camí forestal ample on sobretot passaven ciclistes i de mica en mica s'anava enfilant cap amunt.
Pocs minuts després em trobava a Sant Medir.


Seguint pel mateix camí vaig arribar a la carena de Collserola, i com que encara tenia dubtes de si anava bé li demano a un ciclista per assegurar-me'n. Molts cops, el simple fet de demanar "Si segueixo per aquí arribo a X lloc, oi?" acaba desencadenant una conversa interessant. M'encanta. No sé com va anar però vam estar uns minuts parlant i fins i tot em va explicar que ell era de Sant Cugat però que tenia un amic de Torelló i un cop per setmana anava a casa seu. Casualitats de la vida.

Finalment vaig arribar a la carretera de la Rabassada i en 10min ja era al Tibidabo!




I res, llavors ja tocava baixar cap a Vallvidrera, agafar el funicular (que no l'havia agafat en ma vida i em va fer il·lusió i tot) i ferrocarrils cap a Sant Quirze, que en dues hores ja havia de ser a la uni.

domingo, 29 de septiembre de 2013

Puig Tossell i Puigsacalm

Amb en Lluc i la Laura d'excursió, que tot i no freqüentar gaire a les muntanyes s'han aventurat a confiar en mi i acompanyar-me.
Hem disfrutat molt els tres (bé, els quatre comptant la Trasta) encara que la pujada s'hagi fet una miqueta dura. El paisatge els meravella tant com a mi.


Taga i Puig Estela

Coronant un cim que fins ara no havíem fet mai, el Puig Estela (2.013m)


Aventures d'un dilluns de pont. Queralbs - Puigcerdà

Fa un temps, quan vaig saber que tenia festa pel pont de la Mercè, se'm posar al cap fer aquesta travessa. I com que tal com diu ma mare "A la Laura si se li posa al cap tirar-se d'un balcó no intentis impedir-li, simplement desitja que el balcó sigui baix", la tossuderia i les ganes van poder amb mi.
Com que no sabia de ningú que m'hi pogués acompanyar un dilluns, hi vaig anar soleta. Sí, potser massa perillós i arriscat, però és que em feia tanta il·lusió... Potser un dia em passarà factura tot plegat.

La meva aventura va començar a Queralbs a les 7.30h. Amunt cap a Núria pel camí del pont cremallera, on encara no hi havia passat mai abans, despertant els isards que encara dormien, sorpresos per la meva presència.


Un cop a Núria, la meva idea era pujar cap a Coll de Finestrelles, però feia un dia tan bonic, que s'havia d'aprofitar. Queda com lleig anar a Coll de Finestrelles i al Puigmal no, oi? Doncs vaig desviar una mica la ruta, pujant el Puigmal i llavors fent un tros de l'Olla, passant pel pic de Segre Gran i pic de Segre Petit.


Però en comptes de seguir fins el coll, vaig trobar un camí que es desviava direcció França i unes lletres escrites en una pedra que posaven "Fonts del Segre". Allí va ser on em vaig mig perdre perquè el camí s'acabava, no hi havia més traça, així que vaig anar baixant fins que vaig trobar on començava el riu Segre. 
Com que sempre estic de sort, hi havia un excursionista que venia de Llo i va indicar-me el camí, afirmant que no anava pas tant perduda.


Baixant cap el Refugi de la Culassa, seguint una pista forestal cap a Llo i  el gran objectiu: banyar-me al balneari d'aigües termals "Les bains de Llo". 



Després de ben remullar-me, recuperar-me i relaxar-me, em tocava fer el tram més pesat: Llo - Puigcerdà per asfalt a les quatre de la tarda. Sort que ja feia estona que m'anava mentalitzant i no em va semblar tan dur com esperava.



Després d'un bon berenar i una visita al llac de Puigcerdà, vaig agafar el tren i cap a casona.

Una experiència impressionant, crec que la recordaré tota la vida. Sóc més partidària de compartir la muntanya amb altra gent, és més divertit i enriquidor, però tot i així tampoc em va desagradar anar-hi sola, no em vaig pas avorrir gens, al contrari. El sentiment de ser una part tan ínfima de l'Univers davant les enormes muntanyes, contemplar-les i apreciar el silenci i la solitud... és captivador.


sábado, 21 de septiembre de 2013

Torelló - Bellmunt - Puigsacalm - Coll de Bracons

Ja feia temps que dèiem amb en Carles d'arribar-nos al Puigsacalm des de Torelló.
M'encanta la sensació de sortir de casa ja a peu, sense necessitat de cap més vehicle, i endinsar-me als boscos i muntanyes del voltant. No sé massa com explicar-ho en paraules, la veritat.

Doncs a les 7.36h sortia de casa i l'anava a buscar a peu. Hem seguit la mateixa ruta dels Matxos 2013 (i sense perdre'ns!!): Bellmunt per les Gargantes, salt del Molí, La Salgueda, Collada de sant Bartomeu, Font Tornadissa, Puigsacalm i llavors hem baixat cap a coll de Brancons on hem esperat el "cotxe escombra". Un total de 30km aproximadament en unes quatre hores i mitja, amb molt bones sensacions durant tot el camí.





martes, 17 de septiembre de 2013

Sant Quirze - Sant Cugat

Dies d'aquells que et lleves de bon humor, surts a córrer i t'animes a descobrir nous camins.

Avui doncs, he decidit anar des de Sant Quirze del Vallès fins al Monestir de Sant Cugat passant pel Camí dels Monjos, una variant del Camino de Santiago.
De fet, el Camí dels Monjos va de Sant Cugat al Monestir de Sant Llorenç del Munt, i tal com indica el nom és el sender per on l'abat i els monjos de Sant Llorenç passaven quan havien d'anar a Barcelona.
És un camí bastant recomanable, tot i que es pot fer una mica pesat el tros de travessar Sant Cugat.

La ruta no ha anat exactament com esperava. Però bé, aquesta és la gràcia d'anar a fer "expedicions a cegues". L'anada molt bé, el problema ha estat la tornada, que volia fer una ruta circular però o està molt mal indicat o jo sóc tinc una orientació molt pèssima (em sembla que és una barreja de les dues coses), la qüestió és que m'he mig perdut i anava massa curta de temps com per tornar pel mateix lloc.
Però sempre estic de sort. He anat a parar gairebé davant de casa d'una amiga just quan estava a punt de marxar cap a la uni, així que m'ha tornat a casa i llestos!

El Monestir de Sant Cugat.

domingo, 15 de septiembre de 2013

Doble Bellmunt

Bé, ara que ja he tornat a començar amb la rutina segurament no actualitzaré tan sovint el blog. Només rutes els caps de setmana... i potser entre setmana si em ve de gust redactaré opinions i altres coses que se'm passin pel cap, que no han d'estar necessariament relacionades amb la muntanya.

Aquesta és la ruta de dissabte. Un itinerari molt bonic però una mica trenca-cames.
La Redorta - Bellmunt pel camí de les Cabres - Coll-de-hi-era-de-massa - Salt del Molí - Espaulella - La Rabassola - Bellmunt - La Redorta pel camí de la carena.
3h30min aprox, ni idea dels km, aviat m'hauria d'acostumar a comptar-los...

Tot i que no es pot apreciar massa a la foto, és
la pujada, tota de pedra i amb molt de pendent, 
que remonta Bellmunt des de Rabassola, 
la qual hi tinc una relació d'amor-odi.

sábado, 7 de septiembre de 2013

Sant Miquel de Castelló

Coll de Bracons - Serra de Llancers - Sant Miquel de Castelló - Joanetes - Coll de Bracons (per la carretera)

Ruta molt bonica però frustrada perquè se'ns va fer tard i en comptes de pujar el Puigsacalm pels Ganxos vam haver de tornar per la carretera. S'haurà de repetir un altre dia amb més temps, doncs!


martes, 3 de septiembre de 2013

Cabrera en bici

Torelló - Cabrera - Sant Andreu de la Vola - Sant Pere de Torelló -Torelló (una mica menys de 50km)

Després de 2 anys sense agafar la bici ja no recordava que guai era fer excursions i com n'era de divertit deixar-se anar de mans a les baixades, sentir el vent a la cara i moure els braços fent veure que voles. Sóc com una criatura.


Pic de la Dona i Bastiments

L'altre dia, avorrida a l'ordinador, vaig entrar a la pàgina web del Couchsurfing a mirar per curiositat a veure qui estava viatjant per aquí. I resulta que a Vic hi havia la Charlotte, una noia d'Alemanya que viatjava dos mesos sola per tota la Península Ibèrica.
Així que vaig decidir dur-la d'excursió a Vallter i després ensenyar-li la "Ges Valley".
Sí, és una mica surrealista tot plegat però m'encanta conèixer viatgers, escoltar les seves vivències i poder-los ensenyar llocs nous.

Un dia hauria d'aprendre a tirar fotos...

domingo, 1 de septiembre de 2013

Aprofitant els últims dies d'agost

Ai que l'estiu ja s'acaba... Toca aprofitar el màxim tots els dies que queden!
A Altes Ribes a buscar bolets, una excursió nocturna al Puigsacalm, escalar a Roda, córrer per camins entre Torelló i Sant Pere...

Nota mental: mai més vagis a buscar bolets havent dormit 3h

I avui una ruta preciosa. Bé, la de sempre però una mica més llarga: Coll de Bracons - Puig Tossell - Puigsacalm - Puig dels Llops - Santa Madalena - Les Olletes - Canal nova dels ganxos - Santa Madalena - Camí dels Burros - Font Tornadissa - Coll de Bracons
Tres hores i quart. Ni idea dels quilòmetres però "not bad", suposo.
Almenys he disfrutat molt, que és el que compta. Per mi el de menys és la velocitat.

La canal dels Ganxos

Viena - SLATINKA - Bratislava - Budapest

Una de les millors experiències de la meva vida.
Primer a Viena dos dies amb en Marc, un noi de Reus amb qui vaig compartir tot el viatge, ja que anàvem al mateix camp de treball a Eslovàquia. Vam provar per primer cop fer Couchsurfing i ens va anar genial. Vam anar a dormir al pis d'en Felix, un noi molt simpàtic i aventurer (d'aquí uns mesos anava a Austràlia durant mig any però sense saber on dormiria ni què faria allà) que ens va cuinar (mojitos i tot!) i l'endemà ens va ensenyar molts racons de la ciutat.
Després rumb cap a Bratislava, on ens vam trobar amb la Juulia, la finlandesa, a agafar un tren direcció Zvolen.
Allí ja ens esperaven per anar a Slatinka, un poblet de 40 (??) habitants, el lloc on passaríem les següents dues setmanes.
Érem voluntaris de molts països diferents: dos japonesos, una coreana i una taiwanesa, dues russes, dos turcs, dos espanyols, dos francesos, un txec, un italià, eslovacs... Mai havia rigut tant en tants poc dies. 
És que si t'ho pares a pensar és normal: a qui collons se li passa pel cap anar a un camp de treball en un poble perdut del centre d'Eslovàquia? Doncs sí, estàvem tots sonats.
Però quina bona gent... I mira que la feina que fèiem tampoc era la cosa més guai del món: arreglar i pintar un pont, tallar males herbes i marcar camins... Però per l'experiència i la companyia en sí ja valia tot la pena. 
Cada dia cuinava gent de nacionalitats diferents, així que en dues setmanes he pogut fer un tastet de la gastronomia de molts països.
A la nit ens reuníem al voltant del foc per parlar, intercanviar històries de diferents cultures, riure, riure molt i beure cervesa.
I podria explicar milers i milers d'anècdotes però no acabaria mai. Com els trobaré a faltar.

Quan es va acabar el camp de treball deu de nosaltres vam passar la nit a un hostel a Bratislava i vam fer el comiat.
L'endemà vaig agafar un bus i a les 11 de la nit ja em trobava en una ciutat totalment diferent, on tot estava escrit amb un idioma encara més extrany que l'eslovac: l'hongarès.
Couchsurfing a Budapest al pis de l'Imola, una noia molt valenta que viatjava per Europa fent autostop. Mira que havia tingut males experiències on havien intentat abusar d'ella, però ella t'ho explicava tan tranquil·la, dient que li agradaven les aventures emocionants.

Budapest em va sorprendre molt, quina ciutat més bonica. Tota la secció de ciutat prop del Danubi, el Parlament, el Castell, els ponts... em va enamorar. Els edificis, tan majestuosos que eren, estaven molt nets i ben arreglats. Els parcs també preciosos. A més vam tenir la sort de poder escoltar des de fora un concert de música clàssica que fèien a la Basílica. Pèls de punta, una sonoritat bestial.

I res, això és tot molt molt molt resumit. Ja estic pensant en quina pot ser la meva següent destinació. Finlàndia, Polònia o Rússia per Nadal potser? ;)

So prreeeetyyyy

I aquí l'enllaç amb fotos que ens van tirar només un dia. Que jo sóc tan feliç que no vaig tirar cap foto i ara me'n penedeixo...


The world is a book, and those who do not travel read only one page.


jueves, 8 de agosto de 2013

Volta a la Coromina

Fer els 10km de la volta de la Coromina per acomiadar-me de Torelló. Demà ja cap a Viena i llavors 3 setmanes a Eslovàquia!


miércoles, 7 de agosto de 2013

Travessa Vallter - Núria

Sortir de l'estació de Vallter cap el Coll de la Marrana i anar seguint fins arribar al Noucreus. Després baixar per la vall fins a Núria. L'endemà de Núria cap al Pic de l'Àliga, anar resseguint l'Olla de Núria fins el Noucreus i llavors tornar pel mateix lloc.

Caminant de mica en mica i amb bastant més pes a l'esquena del que estem acostumats, hem fet una gran purificació després dels excessos de la Festa Major. Jo devia suar cervesa.
Sense gens de pressa hem observat el fabulós paisatge dels Pirineus, ens hem refrescat a un rierol, m'he dedicat a comptar isards (57 en dos dies!!!), de nit he après a distingir vàries constel·lacions i fins i tot a tocar una harmònica que havia trobat per casa!

Llavors clar, es fa dur tornar a baixar dels 2000 metres.






Sant Martí Xic

Sempre està bé sortir a donar una volta ni que sigui una horeta i encara més si és en bona companyia.

Sortides nocturnes: Puigsacalm i Bellmunt

La setmana passada en Sergi em va fer descobrir les rutes nocturnes, abans no se m'havia acudit mai fer-ne una. Totalment recomanables a l'estiu. No trobes a ningú més, s'hi està fresquet i realment la muntanya és ben diferent de nit. Sense córrer, passejant tranquillament, escoltant sons que de dia et passen per alt però que a les fosques el silenci s'accentua més i això permet que el mínim soroll ja sigui audible.

La primera nit ha estat anar al Puigsacalm. Pujar mentre s'anava ponent el sol, sopar a dalt mentre es feia fosc del tot i anar baixant intentant no abusar de la llum dels frontals per així apreciar més les estrelles, ja que feia una nit molt serena, sense cap núvol. En cinc minuts d'estar estirats una mica més amunt de Font Tornedissa, ja vam poder veure 3 estrelles fugaces.
La fauna que et pots trobar de nit també és molt interessant. Granotes, salamandres i fins i tot de tornada amb el cotxe ens va passar un cabirol per davant!


Tres dies més tard vam deixar el cotxe al Pedronet de Bellmunt, vam pujar a Bellmunt i cap a Vidrà passant pel Salt del Molí. De tornada cap a Bellmunt vam veure dos porcs senglars i tot. La veritat és que ens vam espantar una miqueta, sobretot el primer cop, que el senglar feia uns sons no gaire amigables...

El salt del Molí. Llàstima que per la foscor no es veu gaire.

sábado, 3 de agosto de 2013

Torelló - Castell dels Moros - Bellmunt - Torelló

Feia temps que tenia ficada al cap aquesta ruta per veure quan tardava.
Sortir de casa, pujar el Castell dels Moros, cap a Bellmunt per la carena, baixar a Sant Pere pel camí vell i tornar a Torelló travessant el pont de Targarona i cap els Quatre Camins.
22km, 3h15min. Llàstima que ni idea del desnivell positiu (1000m o més?)
Però el que té mèrit és que després d'això hagi sortit de festa fins quarts de deu del matí. Hi ha dies que no ho entenc però no acabo l'energia.

No m'esperava gens trobar-me l'arc de Sant Martí de pujada

D'acord, és el puig de les Tres Creus, no té res a veure amb la ruta. 
Però té mèrit haver-lo 12h després havent sortit de festa i tot. Hum.



viernes, 2 de agosto de 2013

Escapada a Roses

Tres dies que s'han fet massa curts però molt ben aprofitats a Canyelles Petites (Roses). 
Com l'any passat, és just arribar a l'apartament que ja ens traiem els rellotges i apaguem els mòbils. 
De dia és fàcil guiar-se més o menys per la posició del sol, però quan es fa fosc sí que ja no saps pas si és mitjanit o si són les 5 del matí. S'hauria d'experimentar més sovint la sensació de no haver de patir mai pel temps ni pels els horaris, deixar de consultar el mòbil i l'internet cada dos per tres. Desconectar del món exterior per gaudir més del que tens aquí en aquest moment, davant teu, tan físicament com emocionalment. Dormir quan tens son, anar a la platja quan et plau, menjar quan tens gana. No cal "sopar" ni "dinar" pròpiament dit, sinó que sempre en diem "berenar", sigui l'hora que sigui.


Platja, piscina, paella, excursions pel Parc Natural de Cap de Creus, moltes fotografies fent experiments amb càmeres analògiques... Platges verges sense gaire gent, com una caleta al costat de Cala Montjoi, o Cala Canadell, on només s'hi arribava a peu i vam estar totalment sols fins al migdia.
El millor: llevar-se a les tantes de la nit i anar a veure la sortida del sol des de Punta de Norfeu.

(pròximament més fotos!)

Cóctel de síndria a la terrassa de l'apartament

Minuts abans que sortís el sol just per davant nostre

domingo, 28 de julio de 2013

La Redorta - Bellmunt - Tosca dels Degollats - La Redorta

Bellmunt per la grimpada (o Camí de les Cabres, pels amics), coll de Hi-era-de-massa, Tosca dels Degollats, Forat Micó i enganxar l'últim tram dels Matxos cap a la Redorta.

Mai et perds, simplement canvies de camí