Olla de Núria 2013

Distància de 21'5 km

Desnivell: positiu 1940 m i negatiu de 1940 m, per tant acumulat de 3880 m.

Cota mínima 1967m. Màxima 2913m. Amb un 72% del recorregut per sobre els 2700m.

Els 14 pics que formen l'Olla: Puigmal (2.913 m), Pic Petit de Segre (2.812 m), Pic de Segre (2.848 m), Pic de Finestrelles (2.829 m), Puig de Nuria (2.794 m), Puig del Coll d'Eina (2.775 m), Pic de Noufonts (2.867 m), Pic de Noucreus (2.799 m), Cim Alt de les Arques (2.791 m), Cim Baix de les Arques (2.782 m), Cim de Rocs Blancs (2.765 m), Puig de Font Negre (2.722 m), Pic de la Pala (2.475 m), Pic de l'Aliga (2.471 m).

Quina cursa més magnífica. Ara faré una mica de resum del dia en general i de les sensacions, que serà molt guai tornar-ho a llegir més endavant.

A les 5.30 m'ha vingut a buscar en Jordi i juntament amb en Carles, en Sergi i en Gil ens hem anat enfilant amb cotxe cap a Queralbs, mentre anava sortint el sol. Ha estat molt graciós passar pel Moscou i veure gent disfressada que tornava de la festa del Carnaval d'Estiu. "Mira, cadascú aprofita el dia passant-s'ho bé a la seva manera", hem comentat.

Per mi, fins i tot agafar el cremallera ha estat emocionant, ja que feia almenys 10 anys que no hi anava. Un cop dalt, ens han donat el dorsal, el xip (xiip!! ohh Laura ets tota una professional! jajaja), ens han fet el briefing (que de fet encara no entenc gaire què collons vol dir exactament) i amunt que fa pujada.

A poc a poquet però sense pauses pujo al Puigmal amb l'esperança que la Lorena fos dalt donant-me un tros de xocolata tal i com m'havia promès. Però no hi era... Una mica decepcionada ("és que no es pot esperar mai res de ningú...") vaig baixant cap a Coll de Finestrelles. La pujada al Finestrelles es fa dura, però intento no perdre mai el somriure. De fet estic gaudint molt i pateixo el punt just. I al cim, sorpreeesa...! La Lorena estava allà dalt animant, tampoc s'havia oblidat de mi i em duia la xocolalta (70% de cacau! Oju!). Quina crack!

Entre baixades i pujades vaig avançant per la carena, morta de set perquè ja n'estic farta de la beguda isotònica i només tinc ganes de veure aigua sola. Sort de dues persones que me n'han donat. Les vistes són espectaculars, el dia fenomenal i em trobo molt bé. Podria forçar més la màquina però ho deixo estar, he vingut aquí a passar-m'ho bé perquè anar a la muntanya per mi és un hobby, el dia que comenci a patir de debò ho deixaré i aniré a fer una altra cosa. Ahir justament vaig llegir un tros del llibre d'en Killian Jornet que deia "perquè no és més fort el que arriba primer, sinó el que gaudeix més del que fa". 

Pujo al Noucreus pensant que ja està, que gairebé no queden més pujades, però cada cop que arribo a dalt d'una, més endavant en diviso una altra. "Fins quan ha de durar la broma? FINS QUAN??" 

La última pujada cap a Puig de Font Negre sí que no me l'esperava per a res. És molt dreta i els meus bessons estimats em diuen que m'estic passant de la ratlla avui, així que decideixo fer servir la meva supertècnica: de quatre grapes. Però llavors se'm comencen a carregar uns altres músculs de la cuixa (com a bona estudiant d'anatomia hauria de saber quins són, que malament...). Mala idea. A no ser que... posi els genolls al terra també! De mica en mica, com una ferida de guerra vaig pujant. És tan graciós tot plegat que de tant en tant deixo anar "Beeeeeeee" com una ovelleta. Millor prendre's les coses amb humor. A més, a dalt hi ha un home molt divertit amb una esquella que canta "la Masovera" i "la Vaca Lechera".

Bé, ara només queda baixada, ho estic aconseguint! No puc evitar que s'escapin dues llàgrimes de felicitat dels meus ulls. Aish... és que sóc una sentimental...

Baixo corrents cantant l'Himne dels Pirates de Mar i Cel en veu alta fins que em torço una mica el peu i decideixo abaixar el ritme. "No ens flipem, Laura, no ens flipem. Que encara no acabaràs..."

A menys d'un km de la meta em trobo en Sergi i decidim creuar la meta junts, amb un temps de 4h21min. 

Abraçades amb els amics i els pares ("si el xip marqués el grau de felicitat en comptes del temps, segur que faig pòdium"), dinar una mica el que puc (trobo terrible que fins i tot la pasta portés tonyina i no hi hagués cap més opció vegeteriana) i com que encara em queden forces, cap a Fontalba a peu a buscar el cotxe amb els pares.

Finalment acabar refrescant-me d'estranquis a la piscina dels veïns!