Trail del Bisaura

Aquest diumenge amb en Carles vam decidir anar a seguir la cursa de 20km del trail del Bisaura, sense dorsal. És que sembla mentida que tenint rutes tan boniques i tan a prop de casa no les haguéssim fetes mai..! La "Pujada de l'Infern" cap a Pla de Revell brutal, hi havia gent disfressada de dimonis amb forques animant. Llavors cap al Castell de Besora, el dia era preciós i les vistes magnífiques. A dalt ens esperaven dos homes vestits de monjos amb una bóta de vi per qui en volia. M'encanten aquests detalls de les curses de muntanya, dubto que passi en gaires més esports! És com un "hem vingut a divertir-nos perquè ens encanta el que fem, per patir i prendre'ns les coses seriosament ja tenim el dia a dia".

Puigsacalm Extrem Mountain Marathon

El passat 20 d'Octubre vaig fer la meva primera marató de muntanya! De fet, no tenia massa clar poder-la acabar. Algun tros va ser bastant dur, però en general les sensacions van ser molt bones.

Tot el recorregut és bastant tècnic, no hi ha temps per despistar-te i les baixades tampoc et permeten apretar gaire ja que sempre has de vigilar on poses el peus. I mira que aquest any no hi havia fang... tot i així les badades ja em van costar fortes torçades de peu.

Sortir de Sant Esteve d'en Bas quan clarejava, direcció cap al salt de Sallent, amb unes vistes magnífiques i d'allí a les Olletes, enllaçant per la Canal dels Ganxos (un pas de via ferrada, la part més distreta del recorregut!), Santa Magdalena, on vaig caure estúpidament pensant que potser hauria d'abandonar, Puig dels Llops, Puigsacalm on m'animava el pare... En tot aquest tros em sentia molt bé, capaç d'acabar-la i de molt bon humor.

Durant la part de Serra de Llancers fins a Cabrera, les coses van canviar. Molta estona anava completament sola, no tenia a ningú a prop, ni davant ni darrere, i la motivació va començar a declinar. Estava cansada, em feien mal les cames i la panxa, tenia una cançó trista al cap que no podia parar de repetir, em preguntava què carai estava fent i per què seguia corrent ja que en aquell moment no trobava que tingués cap mena de sentit, l'aigua se m'acabava, no tenia ni idea quan em trobaria el següent avituallament, ja no em fixava on trepitjava i vaig caure al terra, intentant contenir les llàgrimes de ràbia al veure que no m'ho estava passant bé. Quin caos, em sentia tan sola... Va ser llavors quan vaig entendre la gran força mental i no només física que es requereix en les curses de muntanya de llarga distància.

Va ser arribar a Cabrera i tot allò em va passar de cop. L'Albert i un seu amic m'esperaven allà per animar-me i acompanyar-me un tros. Em van fer un favor enorme! Parlar una estona, compartir emocions, sentir-me recolzada... Mare meva, si tot és mental,  els mals físics i la fatiga que pensava que tenia van marxar. De cop i volta ja havíem pujat junts al Pla d'Aiats i m'acomiadava d'ells, baixant corrents i cantant feliçment en veu alta.

L'última part cap a Falgars i Sant Miquel de Castelló em va passar volant. Després de 43km, més de 6000m de desnivell acumulat i 7h20 vaig creuar la meta!

El més bo és que vaig quedar 5ena (de 6 dones que vam acabar, no us penseu eh!) i de categoria sènior femení, tercera. Així que pòdium i tot! 

Vallter - Pic de la Dona - Bastiments - Freser - Pic de l'Infern - Vallter

Una bona desconexió abans d'afrontar una setmana bastant plena amb cinc treballs, un examen, necròpsies d'animals salvatges, conferències sobre conservació de grans primats i voluntariat, seminaris inacabables de farmacocinètica,  palpacions rectals en vaca i citologies vaginals en gossa... 

"Of course I'd ideally like to be a bird, but running is a close second"

Sant Quirze - Sant Cugat - Tibidabo - Vallvidrera

Una altra travessa que feia temps que tenia pensada. No havia fet mai el camí, i com que vaig sense track gps em guio simplement amb les marques i les senyals. Em sembla que no sóc corredora ni excursionista, sóc més aviat "exploradora" jajaja. Vaig arribar a la conclusió que fent aquestes excursions corro, no només perquè m'agrada el simple fet de córrer, sinó també per arribar a més llocs en menys temps.

De Sant Quirze a Sant Cugat, passant per serra de Galliners i Can Barata. El camí era senzill, ja me'l coneixia. Llavors, quan vaig arribar al parc natural de Collserola la cosa es va anar complicant. La meva intenció era seguir part del GR-6 (Barcelona - Montserrat) però el vaig perdre a mig, sabent que el podria recuperar a Can Borrell. Però com coi hi arribava allà?? En una mateixa cruïlla hi havia 3 direccions possibles per arribar-hi però no hi havia marcada la quantitat de km. Per aztar i dubtosament, vaig agafar un petit corriol laberíntic on pensava que m'atacarien els famosos porcs senglars de Collserola. Vaig passar per la Font de l'Ermetà fins arribar, per fi, a Can Borrell. A partir d'allí el sender ja no tenia pèrdua. Es tractava d'un camí forestal ample on sobretot passaven ciclistes i de mica en mica s'anava enfilant cap amunt.

Pocs minuts després em trobava a Sant Medir.

Seguint pel mateix camí vaig arribar a la carena de Collserola, i com que encara tenia dubtes de si anava bé li demano a un ciclista per assegurar-me'n. Molts cops, el simple fet de demanar "Si segueixo per aquí arribo a X lloc, oi?" acaba desencadenant una conversa interessant. M'encanta. No sé com va anar però vam estar uns minuts parlant i fins i tot em va explicar que ell era de Sant Cugat però que tenia un amic de Torelló i un cop per setmana anava a casa seu. Casualitats de la vida.

Finalment vaig arribar a la carretera de la Rabassada i en 10min ja era al Tibidabo!

I res, llavors ja tocava baixar cap a Vallvidrera, agafar el funicular (que no l'havia agafat en ma vida i em va fer il·lusió i tot) i ferrocarrils cap a Sant Quirze, que en dues hores ja havia de ser a la uni.