martes, 29 de octubre de 2013

Puigsacalm Extrem Mountain Marathon

El passat 20 d'Octubre vaig fer la meva primera marató de muntanya! De fet, no tenia massa clar poder-la acabar. Algun tros va ser bastant dur, però en general les sensacions van ser molt bones.

Tot el recorregut és bastant tècnic, no hi ha temps per despistar-te i les baixades tampoc et permeten apretar gaire ja que sempre has de vigilar on poses el peus. I mira que aquest any no hi havia fang... tot i així les badades ja em van costar fortes torçades de peu.

Sortir de Sant Esteve d'en Bas quan clarejava, direcció cap al salt de Sallent, amb unes vistes magnífiques i d'allí a les Olletes, enllaçant per la Canal dels Ganxos (un pas de via ferrada, la part més distreta del recorregut!), Santa Magdalena, on vaig caure estúpidament pensant que potser hauria d'abandonar, Puig dels Llops, Puigsacalm on m'animava el pare... En tot aquest tros em sentia molt bé, capaç d'acabar-la i de molt bon humor.

Durant la part de Serra de Llancers fins a Cabrera, les coses van canviar. Molta estona anava completament sola, no tenia a ningú a prop, ni davant ni darrere, i la motivació va començar a declinar. Estava cansada, em feien mal les cames i la panxa, tenia una cançó trista al cap que no podia parar de repetir, em preguntava què carai estava fent i per què seguia corrent ja que en aquell moment no trobava que tingués cap mena de sentit, l'aigua se m'acabava, no tenia ni idea quan em trobaria el següent avituallament, ja no em fixava on trepitjava i vaig caure al terra, intentant contenir les llàgrimes de ràbia al veure que no m'ho estava passant bé. Quin caos, em sentia tan sola... Va ser llavors quan vaig entendre la gran força mental i no només física que es requereix en les curses de muntanya de llarga distància.

Va ser arribar a Cabrera i tot allò em va passar de cop. L'Albert i un seu amic m'esperaven allà per animar-me i acompanyar-me un tros. Em van fer un favor enorme! Parlar una estona, compartir emocions, sentir-me recolzada... Mare meva, si tot és mental,  els mals físics i la fatiga que pensava que tenia van marxar. De cop i volta ja havíem pujat junts al Pla d'Aiats i m'acomiadava d'ells, baixant corrents i cantant feliçment en veu alta.

L'última part cap a Falgars i Sant Miquel de Castelló em va passar volant. Després de 43km, més de 6000m de desnivell acumulat i 7h20 vaig creuar la meta!
El més bo és que vaig quedar 5ena (de 6 dones que vam acabar, no us penseu eh!) i de categoria sènior femení, tercera. Així que pòdium i tot! 



No hay comentarios:

Publicar un comentario