martes, 31 de diciembre de 2013

Gran Paradiso

Ufff quina gran experiència..!!

La primera visita als Alps i el primer contacte amb l'alpinisme hivernal. Potser massa temerari proposar-se fer el Gran Paradiso (4.061m) a finals de desembre?

Vam sortir el dia 26 a mitjanit. Érem tres, en Carles, en Jordi i jo. Anar-nos tornant la conducció, vam arribar a Valsavarenche (vall d'Aosta) a mig matí. Feia molt bon dia i de mica en mica ens vam anar enfilant cap el Refugi Vittorio Emanuele, obrint traça amb les raquetes. Era el primer cop que me'n calçava i tampoc pensava que fos tan dura la pujada, déu n'hi dó! Abans que es pongués el sol ja érem a 2700m intentant fer foc dins del refugi, preparant sopeta calenta i una mica de menjar ("recorda: no hi ha menjar dolent, sinó metres de menys!").

L'endemà, com que la previsió era dolenta, ens vam quedar a fer de belles dorments al refugi, recuperar forces i practicar amb l'ARVA i la sonda. Al migdia van arribar dos esquiadors de Pamplona molt simpàtics i vam decidir fer cim junts l'endemà, aprofitant la traça que ens anaven obrint.

Dia 29, a les 4 del matí en aixecàvem els 5 per començar l'ascenció. El cel era molt serè i mentre pujava m'anava distraient mirant les estrelles. "Sírius, l'estrella més brillant del cel a la constel·lació del Canis Majoris..! Oh i mira que bé que es veu la constel·lació d'Orió! I això deu ser Cassiopea oi??"
Per sort, com que peso poquet, no m'enfonsava gairebé gens seguint les traces dels esquís. Els altres dos tenien una mica més de problemes, jaja! La pujada era dreta però anava bastant lleugera.
Primera parada: a calçar-se grampons i piulet per pujar un tram mixt més dret. La poca pràctica que tinc amb el material de muntanya em juga males passades: tardo molta estona canviant-me, em cansa bastant i fa que agafi fred més fàcilment. Després raquetes un altre cop, parada i grampons, parada i raquetes... De mica en mica es va fent clar. Quina preciositat els Alps! Veure com de mica en mica el sol il·luminava l'inconfundible Mont Blanc i totes les muntanyes del voltant... Bé, és molt difícil expressar aquesta bellesa per escrit i encara ho és més per mi, que no tinc massa do de paraula... suposo que qui m'hagi d'entendre ja m'entendrà perfectament.
Entrem a la glacera i ens encordem perquè s'ha d'anar al cas amb les esquerdes que queden invisibles sota la neu pols. És graciós perquè sempre se m'enganxen cançons que no solo escoltar mai i les vaig cantant interiorment. Dins meu sona Coldplay "Nobody said it was easy, no one ever said it would be that hard..."
A mitja pujada la pendent ens obliga a parar i calçar-nos els grampons. Fa molt molt molt fred (vam calcular com a mínim per sota dels -20ºC), estic cansada, els grampons no s'acaben de cordar bé, tinc set però... trec la cantimplora i està ben congelada (que és obvi amb aquelles temperatures, però no se m'havia acudit...). Sense poder beure, tremolant com una fulla i esbufegant, seguim amunt. A més, la cançó que se m'ha enganxat per dins ara, és Mama de My Chemical Romance, molt indicada...  "...stop asking me questions, I'd hate to see you cry, Mama we are all gonna die..." En Jordi i en Carles també estan força cansats però per sort no tenen tan fred com jo i van tirant. Plorant, ja veig que seré incapaç d'arribar a fer cim i em plantejo donar-ho tot i arribar fins al coll, dalt de tot de la glacera a 3850m, on hi tocava el sol - però també molt de vent.
En Jordi em demana si vull recular ja, que no passa res, que qui fa el que pot no està obligat a més. Realment em sap molt de greu que no facin cim per culpa meva però en aquell moment crec que vaig arribar al meu límit i que si hagués decidit seguir endavant els hauria posat en perill a ells també. Sí, encara segueixo capficant-me una mica pensant "i si..", però em sembla que cada cop tinc més clar que vaig prendre la decisió encertada. La poca experiència em va jugar una mala passada. El pròxim cop menjaré i beuré aigua més sovint, em posaré una samarreta tèrmica més bona i dos parells de guants per evitar congelacions als dits.

El camí de tornada fins al refugi va ser llarg, però sense massa complicacions. Em trobava molt millor i vaig aprofitar per alentir una mica el pas i disfrutar de la immensitat del paisatge.
Arribar al refugi, escalfar-nos, sopar calent i cap al llit.
El dia següent desfèiem el camí cap al cotxe altre cop. Em sembla que la major part del camí la faig fer de cul a terra...! Em falta tècnica amb les raquetes, que sinó semblo un pallasso...

Després d'un dinar de restaurant juntament amb els de Pamplona toca el llarg viatge de tornada, tristos per haver acabat les vacances però molt satisfets que tot hagués anat bé i d'haver tornat sans i estalvis.

Amb aquests 4 dies he quedat enamorada dels Alps, així que espero tornar ben aviat i seguir aprenent per poder disfrutar encara més les muntanyes!




Pic de la Mina

El meu primer tast d'esquí de muntanya a Porté Puymorens. El dia no era molt favorable però hem gaudit igualment. Falta acabar de pillar el truquillu a la volta maria, això sí!


Terrible... m'ha agradat massa. Quina mala cosa, això no pot ser bo, no em costarà gens enganxar-m'hi -  i la meva butxaca sí que patirà...!

Taga

Escapada al Taga, ja una mica enfarinat, a probar les botes noves!!
Els dos peus una mica encetats. Bé, podria ser molt pitjor...!


lunes, 9 de diciembre de 2013

Puig de Bassegoda

Diumenge de caminada al Bassegoda (1.373m) des de Sadernes (Alta Garrotxa). Que bonic descobrir nous paisatges i a més amb molt bona companyia!




Bellmunt

Una altra escapadeta d'una horeta. Bellmunt des de la Redorta pel camí de les cabres i baixant per la carena.
El genoll segueix dient el contrari...

El camí de la grimpada ofereix unes vistes excepcionals.

Esquiada a Les Angles

Estrenant la temporada d'esquí a Les Angles amb els tiets i la germana.
Em sembla que mai havia ensopegat amb tan bon temps esquiant!


lunes, 2 de diciembre de 2013

Bellmunt

Encara que el meu genoll digués el contrari, havia d'aprofitar el sol del migdia del diumenge, ni que sigui per anar a passejar el gos a Bellmunt!


Sant Quirze del Vallès - Terrassa - Matadepera - La Mola

Dies que no estàs bé, no saps perquè però alguna cosa no rutlla a la teva ment. Poques ganes de seguir amb les obligacions de la rutina, desmotivació, qüestionar-te el perquè de la teva vida, crisis existencials, sentiment de soledat, autodecepcions...
Dies que tan sols et calçaries les vambes i començaries a córrer fins que el cos et digui prou, tan lluny com poguéssis, fora de la gent, sense pensar en res, com si anéssis a buscar la resposta a les teves preguntes o tan sols alguna manera d'alleujar i oblidar els teus pensaments, intentar fugir d'un mateix...

De vegades funciona, però d'altres, no.