viernes, 26 de diciembre de 2014

Cursa de Na'dalt

Feia anys que en sentia a parlar d'aquesta cursa. Pujar tan ràpid com puguis a Bellmunt des de Sant Pere. Em semblava massa dura i explosiva però també em feia gràcia provar-la. Així que abans d'inscriure'm vaig anar a fer la prova a veure quan tardava. Com que el resultat no em va semblar tan patètic com esperava, m'hi vaig inscriure.

El dia de la cursa, per Sant Esteve, hi ha molt ambient. Com que el recorregut és curt i vas sortint cada 30 segons, la gent t'està animant constantment i això t'obliga a donar-ho tot.


Vaig arribar a dalt en menys de 40 minuts i en cinquena posició, superant del tot les meves expectatives. L'any que ve repetim!


domingo, 14 de diciembre de 2014

Pic de la Mina i Masella

Segona sortida amb esquís de la temporada.
Pic de la Mina pel matí i a la tarda vam decidir agafar el Forfait de tarda a Masella.
Dia complet!


lunes, 8 de diciembre de 2014

Vallter

En Carles i jo ens moríem de ganes d'estrenar temporada (i jo d'estrenar equip nou!).
Pujada fins al Coll de la Marrana amb vent i neu molt dura, per això vam decidir que no valia la pena arribar dalt el cim de Bastiments. Ja hi haurà més ocasions aquest hivern!


domingo, 7 de diciembre de 2014

Intent de Posets

Volíem fer alguna activitat aprofitant el pont però la previsió meteorològica no pintava gaire bé... Tot i així ens vam aventurar a anar fins a Eriste i pujar cap el refugi Ángel Orús.
L'aproximació fins el refugi no va ser excessivament dificultosa, el problema era l'endemà. Ens vam llevar d'hora, ens vam calçar els grampons i cap amunt. Al principi cap problema però a mig camí ens vam adonar que la traça del GPS o estava equivocada o l'havíem mal interpretat... Aquestes coses passen de vegades...
Mig decebuts, sabent que ja era massa tard per fer cim, vam desfer camí fins el refugi, on vaig decidir tornar a començar la ruta correcta i seguir pujant per veure almenys fins on arribava.
Com més amunt, més vent feia. De tant en tant alguna ràfega era tan forta que m'obligava a tirar-me al terra i clavar el piolet per no sortir volant. La sensació d'estar allà a dalt, sola, tot cobert de blanc, desèrtic... era genial... Hagués seguit pujant i pujant però els altres m'esperaven a baix i no els volia fer patir, així que quan vaig trobar-me un grup de gent que baixava vaig girar cua amb ells. 

Aquell dia ningú va poder fer cim a causa del vent.

Ha estat una bona experiència, la muntanya ens ha demostrat que no sempre podem sortir-nos amb la nostra.
Queda pendent tornar-hi!


lunes, 24 de noviembre de 2014

Volta des de Sant Privat

Passant un diumenge de tardor envoltades d'arbres de colors amb la Sílvia, la Shannon i la Pat!
Preciosa caminada des de Sant Privat fins a Santa Magdalena pel camí dels Matxos, Les Olletes, pujar per la Canal dels Ganxos Nous, contemplar el Salt de Sallent i baixar pel camí de les escales...

 Pujant pels Ganxos


 Mira que he passat cops per aquí i encara
no havia descobert mai aquest mirador!

Salt de Sallent


miércoles, 19 de noviembre de 2014

Descoberta del parc de Sant Llorenç en bici

Al veure que tenia festa de la uni he decidit sortir "a fer turisme" amb la bicicleta cap el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
De Sant Quirze a Matadepera sempre és una aventura, no sé com m'ho faig però encara mai he aconseguit passar pel mateix lloc. Aquest cop d'anada he anat seguint el Torrent de la Betzuca, un itinerari molt recomanable ja que està molt ben preservat i és bonic de fer tant a peu com pedalant.
Després de travessar Matadepera, m'he anat enfilant pel sector est de la Mola, arribant al mas Can Torres, he donat una volta seguint pistes sense asfaltar, he gaudit del sol, del cel serè, del silenci, de les vistes i finalment he tornat cap a Matadepera i Sant Quirze per sender diferent. 

A veure si a partir d'ara agafo la bici més sovint!



jueves, 13 de noviembre de 2014

Salt de Sallent

Una preciosa matinal de dijous!
El Salt de Sallent des de Sant Privat amb la Lorena i la Balma. Descobrint un camí nou de pujada (o un camí "freestyle" que dubto que puguem repetir mai).



What if I don't get over you!
https://www.youtube.com/watch?v=Aerg3LphvbE

domingo, 9 de noviembre de 2014

Marató del Montseny

La setmana va començar així:
"Laura, una cosa, fas res diumenge? No et faria pas gràcia córrer la Marató del Montseny? És que tenia la inscripció però jo tal com tinc l'espatlla no puc..."

Clar, què havia de dir jo davant aquesta proposta? Vinga, va, endavant!


domingo, 2 de noviembre de 2014

Tuc de Molières

Durant l'agost del 2011 el meu pare va anar a muntar el refugi de Molières i vaig aprofitar un cap de setmana per anar a visitar-lo. Vaig quedar meravellada pel paisatge. Aquells dos dies que vaig passar als llacs de Molières van ser com de meditació, desconexió del món exterior, relativització dels problemes i altres conflictes emocionals que em rondaven pel cap. Vaig tornar a casa amb una gran tranquil·litat i serenor, pensant "i perquè no vas més sovint a la muntanya si et fa sentir tan bé?". 
Aquesta estada al Mulleres potser va ser, doncs, l'espurna que va acabar d'encendre la meva passió per descobrir i experimentar, a través tots els meus propis sentits, els indrets naturals, sobretot els d'alta muntanya.

Feia temps que volia tornar-hi, i havia de ser amb els meus pares.

Preparar la motxilla, la mare demanant què s'havia d'endur perquè ja no estava habituada a anar a un refugi lliure, el picnic prop del refugi de Conangles, començar a caminar, pujar tenint els salts d'aigua al costat, retrobar-se amb el refugi (que jo encara no havia vist acabat del tot!), conèxier quatre nois molt simpàtics amb qui compartir el refugi (i els panellets casolans també!), estudiar Zoonosi a la llum d'un frontal (ja que no tenia més remei que estudiar per l'examen de dilluns, millor fer-ho a llocs bonics, no?)...
L'endemà: afrontar la pujada, grimpar fins la cresta i anar-la seguint fins el cim, amb l'Aneto enfarinat a l'altra banda... Crec que és un cim més bonic de fer que el Beciberri Sud, val molt la pena.

Aquests colors de tardor són de quadre impressionista

Dissabte a la tarda vaig aprofitar per enfilar-me 
llacs amunt i meditar un estoneta 

 La grimpada fins a la cresta és la millor part.
Arribes a dalt i no t'imagines que l'altra banda és igual de dret.

No; la millor part va ser l'abraçada de ma mare quan vam
arribar al cim "gràcies, gràcies per haver-me convençut a venir!"


And on the tip of my tongue
Were words that always came out wrong...

https://www.youtube.com/watch?v=LVxzoP_sTFk

domingo, 26 de octubre de 2014

L'Olla de Núria des de Queralbs

Déu n'hi do quina pallissa, però en tenia moltes ganes!! L'únic cop que havia fet l'Olla va ser fa dos estius a la cursa i ho volia rememorar.
Ni jo ni en Lluís teníem massa el dia. A ell li feia com mandra i jo trobava que les cames no em tiraven. A més, la tarda anterior estava marejada i amb mal de cap. No acabava d'estar bé ni físicament ni mentalment. Tampoc passava res si no fèiem tota l'Olla, sempre podíem retallar o només fer el Puigmal.

Xino-xano hem anat tirant i un cop superat el gran desnivell fins el Puigmal decidim anar seguint fins a Puig de Segre Petit, Puig de Segre i Coll de Finestrelles. Anar fent poquet a poquet m'he anat trobant cada cop millor (tampoc al 100% però no patia pas). Tampoc calia que anés collada tota l'estona, ningú ens perseguia, i a mi patir massa no m'agrada, d'acord que sóc una mica massoquista però pujo muntanyes per passar-ho bé! A més, anar resseguint tota la carena amb Núria a sota és meravellós, posa de bon humor a qualsevol! I el dia era totalment assoleiat, encara que el vent apretava fort a dalt.

Així doncs, seguim: Finestrelles, Puig de Núria, Pic d'Eina, Noufonts, Noucreus... A la meva ment anaven passant imatges i anèctodes de quan vaig fer la cursa: que si aquí vaig demanar aigua a un home, que aquí hi havia una parella que parlava de menjar arròs amb llamàntol, que vaig pujar de quatre grapes en aquesta pujada...

Noucreus. L'art de tirar fotos amb la pantalla del mòbil trencada
i no tenir ni idea de què estàs enfocant.

Després de Noucreus estava bastant cansada però volia pujar tant sí com no al Puig de Fontnegra, que era l'última pujada de l'Olla i la recordava com un martiri. Sorprenentment no era tan dura de com m'esperava! 
Un cop a Núria fem una parada per menjar "guarreries" i beure. Que dur que es fa tornar-se a aixecar de l'herbeta! Finalment, baixem cap a Queralbs pel camí vell.
Un total de 37km i més de 2.700m+, no me'n sé avenir!


Come up and see me, make me smile
Or do what you want, run on wild! 
https://www.youtube.com/watch?v=KBw4YuBylvs


domingo, 19 de octubre de 2014

Besiberri Sud i "rodalies"

Ja feia unes setmanes que en el sopar del "Club dels 3000 i pic" havíem reservat la data. La intenció era fer el Besiberri Sud i el Comaloformo, dos tres mils del parc nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. No hi havia estat mai i em feia molta gràcia. A més la previsió del temps pintava fenomenal!
A les 11h del dissabte sortíem de Torelló direcció la boca sud del túnel de Vielha, prop del refugi de Conangles. De mica en mica ens vam anar enfilant fins arribar als estanys de Besiberris, preciosos... Normal que diguin que aquesta zona és de les més boniques de Catalunya!

Tinc "l'espineta" clavada de no haver-me banyat al llac...

Poca estona després ja érem al refugi lliure i com que encara era clar vaig aprofitar per anar a buscar bolets. En veig molts però cap de comestible... Llavors en Barni surt un moment a buscar aigua  i em ve amb un cep. Quines ganes d'humiliar-me! 
El refugi era de 9 places però debíem ser uns 12, i la majoria no callava... Vas a la muntanya per buscar tranquil·litat i ni això aconsengueixes. Hi ha gent que hauria de tenir una mica més de consideració, sincerament.
Pica-pica, tastet de ratafia i patxaran casolà, un bon sopar i cap a dormir (bé, abans a llegir-me els apunts de Sanitat Animal, és el que té ser estudiant...).

L'endemà vam començar l'ascenció. En Barni es va llevar marejat i amb mal de panxa, va intentar venir amb nosaltres però als 10 minuts va decidir tornar enrere. Quin greu pobre... Com que era ell qui ens havia de guiar, em va donar un mapa i ens va indicar més o menys el camí. Així que amb en Jordi i en Miguel vam seguir amunt, saltant entre roques i més roques. L'últim tram fins el coll d'Abellers és una tartera molt dreta que em recorda l'escupidera del Mont Perdut, sort que no hi ha neu!

A partir d'aquí ve la part divertida:
Vam pujar a la muntanya de la dreta i no la de l'esquerra. Estàvem convençuts que havíem sortit per un altre coll i que el Besiberris quedava a la nostra dreta i la muntanya que vam fer va ser el Pic d'Abellers... Bé, llavors vam pensar que seguint la carena hi havia d'haver el Comoloformo (o "Cloroformo", com el vam batejar), però vam veure que la cresta no feia massa bona pinta i vam decidir baixar fins els llacs (pensàvem que eren els llacs de Comoloformo però no, eren els estanys de Gémena,   terrible...). A mi ja no em quadrava res al mapa, però com que feia fresca tampoc ens vam parar gaire estona a mirar-nos-ho...
Total, que després de baixar Déu-vulgui-saber-quants metres i tornar a pujar-los, vam arribar a la Punta Senyalada! Pensant-nos que era el Comoloformo clar...!

Planking!

A la tornada vam decidir que ni de conya tornàvem a baixar fins els llacs, així que vam intentar carenejar i rodejar-los per dalt. No ens va sortir tan malament! Va ser durant aquest tram que ens vam trobar un home que ens va demanar d'on veníem, i ell ens va treure la bena dels ulls... Quina cara d'idiotes se'ns va quedar quan ens va fer adonar que no havíem fet cap de les dues muntanyes que volíem! Però ens ho vam prendre rient i amb humor. "Més quilòmetres, més diversió"! 
Un cop tornant a arribar al coll, vam dir de fer l'últim esforç i pujar, aquest cop sí, fins el Besiberri Sud!

Per fi! Ningú va dir que fer un tres mil fos fàcil!

Quan vam arribar al refugi en Barni feia estona patia per l'estona que tardàvem, encara que es va fotre un tip de riure quan li vam explicar la nostra aventura. És que no ens pot deixar sols!!




domingo, 12 de octubre de 2014

Trail del Bisaura

El dia havia arribat. Em feia moltíssima il·lusió fer aquesta cursa, des de l'any passat. Bé, i també respecte. 44 km no són pocs i acabar-la o no depèn tant de com et trobes aquell dia...

Diumenge de bon matí: pluja. Uf, no havia fet mai una cursa plovent, quina mandra, això no pot ser sa...
Abans de començar, com que hi havia "categoria minimalista", em fan fer control de calçat. Estava bastant segura que seria l'única noia minimalista però m'enduc una sorpresa: n'hi ha una altra. Que bé! Ara no només hauré d'acabar la cursa per tenir premi de categoria, sinó que hauré de córrer més ràpid que ella, quina pressió! No sóc molt competitiva, però una mica sempre m'agrada!

Tots a la línia de sortida, la majoria tapats i amb caputxa sota la pluja mentre el dia va clarejant. Sona una música de banda sonora èpica i bum! comença la cursa. Ens anem enfilant cap al castell de Besora i entre els arbres sembla que la pluja va amainant. La famosa "Pujada de l'Infern" amb dimonis inclosos fa honor al seu nom més que mai: fang, fang i més fang que per cada dues passes endavant, en fas una enrera. Un cop al Pla del Revell veiem que ha deixat de ploure i el cel es va aclarint. La boira va marxant mentre que la Vall del Ges segueix ben tapada. La petita carena que conecta el Pla de Revell amb el castell l'he trobat sempre preciosa i avui està de pel·lícula. El cel es destapa i els núvols deixen sortir el sol mentre la boira s'escapoleix passant per sobre la carena d'esquerra a dreta. Un poema visual.

Dalt el Castell, com l'any passat, toca fer el "trago" de vi i baixar cap a Santa Maria de Besora, direcció als Bufadors. Aquests boscos són contes de fades però hi ha fang i aigua per tot arreu. Ens fan travessar un petit torrent i l'aigua m'arriba als genolls. Sembla una cursa d'obstacles, és molt més divertit, encara que el terreny em juga males passades i fa que caigui vàries vegades, enduguent-me un ensurt cada cop.

Pas pel Castell de Besora

Molta estona ja la passo sola i intento anar corrent sempre que puc, per molt a poc a poc que vagi. No escolto música i tampoc és que estigui molt concentrada, simplement vaig deixant passar el temps. Molta gent es pregunta si m'avorreixo quan corro tantes hores, en què penso... Simplement gaudeixo del moment, de vegades m'imagino que volo, que acaricio el paisatge, creo converses imaginàries que mai existiran amb gent diversa i les assajo, tinc pensaments banals i repetitius totalment trets de context ("les foques àrtiques mascle tenen més tòxics que les foques femelles perquè clar, les femelles excreten els tòxics per la llet, oi?", "un dia m'agradaria calcular-me la freqüència respiratòria però ho hauré de demanar a algú que m'ho miri dissimuladament, perquè si me la calculo jo llavors sóc conscient que respiro i ja no sé respirar normal"), canto cançons que se m'enganxen i de vegades em deuen pujar tant les endorfines que filosofo sobre el significat de la vida, penso que sóc molt feliç, em sento lliure, capaç d'aconseguir tot el que em proposi i acabo somrient i plorant alhora. 

Abans d'arribar al punt més alt de la cursa, un noi que tinc davant em demana per fer-li una foto, que la vol ensenyar a la família. Cap problema, és el que m'agrada de la llarga distància, no et ve d'uns minutets i la qüestió és disfrutar del que estàs fent. És com si tot anés a càmera lenta, i a pesar que estiguem corrent sento que anem amb molta més calma que durant la setmana, on tot s'ha de fer amb pressa i estàs marcat per horaris poc flexibles.

Fang, fang i més fang fins a Vidrà. Arribo contenta i capaç d'afrontar la pitjor pujada: Bellmunt per un camí que s'han inventat. Això promet, em fa molta gràcia fer-lo. He anat bevent i menjant sovint, em trobo molt bé i tinc ganes d'afrontar aquest tram tan bé com puc. És estrany, però m'encanten les pujades dures. Deixar de córrer, controlar la respiració, haver de fer servir mans i peus per empènyer-te amunt mentre de tant en tant mires el teu voltant i les vistes cada cop són més impressionants, observar el tros que encara et queda per pujar i plantejar-t'ho com un desafiament. 
Tot i així, la pujada no és ni curta ni senzilla. Comparteixo camí amb un noi molt simpàtic de Mollerussa, a qui li demano si em pot posar a la motxilla les trompetes de la mort que m'acabava de trobar, que no les podia deixar! Almenys quaranta persones havien passat per allà i ningú les havia collit... Ja se'm fa la boca aigua, me les podré menjar per dinar! 
A la una en punt arribo a Bellmunt i ja gairebé només queda baixada. La carena que tant em coneixo i faig amb agilitat, llavors ja enganxo amb la tornada de la mitja marató. Si tot va bé acabo la cursa! I barrabuummmm! Just al km 40 m'entrebanco i caic de cap a terra, com ho vaig fer dues setmanes abans... M'he fet una mica de mal al genoll però per sort no és res, encara que l'espant fa que se m'escapin un parell de llàgrimes. "Imagina't que no acabo després de tot plegat, seria frustrant..."

El tros final és diferent al de l'any passat, està ple de fang i té molt més desnivell però jo estic molt contenta i ja tinc coll avall la "victòria". Arribats a Sant Quirze, travesso el poble i arribo a la meta en 6h33min!! El que més em sorprèn és que estava a dos minuts de la segona! Sembla mentida, quin bon dia que he tingut! M'ho he passat bé tota l'estona i no he tingut cap moment crític i de tristesa.

Em va venir al cap la idea de fer l'últim km descalça
però em va fer massa vergonya i ho vaig deixar estar


En pocs minuts em criden a pòdium! 3a classificada general, 1a minimalista i 1a sub-23. Triplet!!!
Ara només falta arribar a casa i menjar-me els bolets!!




I wish you were here.


sábado, 4 de octubre de 2014

Tossa d'Alp i Penyes Altes

Avui en Lluís m'ha portat a fer un tram de Cavalls del Vent! Quina preciositat i quin dia més bonic. Haig de venir més sovint per aquí!!

 Cap al Refugi el Niu de l'Àliga

A Penyes Altes


jueves, 2 de octubre de 2014

Sant Quirze del Vallès - Montserrat - Sant Quirze del Vallès

Necessitava fer alguna cosa que em motivés, un repte. Un repte difícil d'aconseguir però no impossible.
Dos anys enrere m'havia arribat a rondar pel cap, però era una idea llunyana. Primer havia pensat d'anar a Montserrat des de casa i tornar en transport públic. Però em semblava massa senzill, no em generava interès si sabia amb garantia que ho podia fer. Espera, i anar i tornar corrent en un sol dia? Era una bestiesa potser? "Oh no, merda! Un cop t'ha passat el pensament pel cap ja no hi ha marxa enrere..."

Em vaig posar a buscar al Wikiloc i Google Maps. Arribar fins a Montserrat semblava relativament senzill, només calia enllaçar amb el GR-6 que també coincidia amb una variant del Camí de Sant Jaume. Si havia de tornar pel mateix lloc seria avorrit... havia de trobar un altre camí i havia de ser sense trepitjar massa asfalt i ben marcat per no perdre'm (no tinc gps, el meu rellotge amb prou feines té cronòmetre). Existia un camí així? Doncs sí! L'Albert de la uni, l'única persona a qui li vaig dir les intencions que tenia, em va donar la resposta. "Laura! Pots seguir la Matagalls-Montserrat al revés, que passa per Matadepera, i llavors tornes fins a Sant Quirze!" Quina bona idea!
Dit i fet. La tarda abans vaig estar mirant-me la ruta enllaçant varis "wikilocs"i apuntant-me en un post-it els possibles llocs on em podia perdre. No havia calculat massa el quilometratge, i encara menys el desnivell. Tampoc tenia idea de si m'esperava molta pista, corriol, asfalt... Pam més pam menys serien uns 80km. No havia corregut mai tant en un dia. No sabia si el cos m'aguantaria. Si començava a córrer quan sortia el sol, cap a les 7 del matí, i aquests dies es ponia com a molt tard a les 20h... tenia un màxim de 13 hores. Quina bogeria. Arribaré viva? Em perdré i hauré de recular? Se'm farà fosc? Acabaré lesionada i no podré córrer en molt de temps? Cauré a terra, em faré mal? Si em passava alguna cosa estava sola, ningú sabia on seria aquell dia. "Això no acabarà bé i t'estaràs uns dies maleint-te els ossos, tossuda de merda..."

L'endemà, a les 7.10 del matí, ja em teniu sortint de casa amb un litre d'aigua, 4 barretes energètiques, un entrepà i fruits secs, trotant amunt cap a Serra de Galliners com si anés a fer la ruta que faig cada setmana. Estava clarejant però encara quedaven estrelles al cel. A l'horitzó es veia Montserrat i quedava tan lluny..! Un cop a la carena ja abandonava el recorregut de sempre i començava a seguir les fletxes grogues i les marques vermelles i blanques. Les Fonts de Terrassa, Serra de Martines, Riera de Gaià... pistes i corriols molt bonics, combinats amb algun pas per carrers d'urbanitzacions, fins a Olesa de Montserrat, on s'havia de travessar tot el poble, a l'igual que a Esparreguera. El pitjor tram: Esparreguera - Collbató. Pensava que el polígon industrial no s'acabaria mai, no les tenia pas totes d'aconseguir el que m'havia proposat...
Un cop a Collbató ja tornava a estar ben contenta. Vaig decidir parar a esmorzar a un forn de pa als peus de la Muntanya Màgica.

La pujada la vaig fer pel camí de les coves del Salnitre rodejant la muntanya fins a la Santa Cova, on ben orgullosa vaig entrar a donar-li les gràcies i a demanar-li que em tornés la il·lusió al meu dia a dia, perquè em sentia buida i perduda per dins.
Vaig seguir pujant fins al Monestir i, sorpresa, una cara coneguda! L'Ester, l'amiga d'en Ricard que vaig conèixer aquest estiu als Alps i amb qui vam pujar al Gran Tournalin! Em va demanar d'on venia, em va entrar com vergonya d'explicar-li tot i li vaig dir que de Collbató... tècnicament tampoc la vaig mentir, no?

 Pujant a Montserrat, la calor ja apretava!


Dinar una mica i cap avall a Monistrol, que aquest tram ja me'l sabia de la setmana passada amb la Shannon! Tot i així a l'arribar al poble, em vaig perdre! No trobava enlloc les marques, anava amunt i avall pels mateixos carrers, fins i tot vaig arribar al cementiri... 40 minuts més vaig estar corrent, idiota de mi! L'estona anava passant, se'm faria fosc... Vaig aconseguir arribar a Vacarisses i em vaig desviar per anar a comprar Aquarius a un bar. De Vacarisses a Matadepera sabia que hi havia uns 12km però no tenia ni la més remota idea de com serien ni quant tardaria. Em van sorprendre positivament, però també eren durs. Al principi tot era corriols, pujada i baixada envoltada d'abres i arbustos de la regió de l'Obac. Després enganxaves una pista baixaves cap a Matadepera, a l'urbanització Cavall Bernat. Travessar aquest poble es va fer força pesat, sort que feia baixada. Un cop vaig reconèixer els carrers, vaig decidir fer la última parada per berenar.

Sabia que em quedava travessar Terrassa i que se'm faria molt pesat. A punt de deixar enrere Matadepera, vaig veure un cartell amb indicacions. No era el camí que em coneixia (del dia que vaig anar a la Mola) i el temps tampoc em sobrava, però tenia l'esperança que podia passar per allí sense haver de travessar pel mig d'una altra ciutat. Vaig estar de sort!! Aquell camí em va dur directe fins a Sant Quirze (bé, em vaig perdre una estona i vaig haver de demanar ajuda, sort que hi ha gent molt amable!). Corrent amb un somriure d'orella a orella veia el sol pondre's, observant com de lluny quedava ja Montserrat.

Aquí va ser quan em vaig adonar-me que
aconseguiria el repte de segur.

Quan vaig entrar a casa les faroles del carrer s'encenien. Les 19.40h. Dotze hores i mitja clavades. Em trobava bé i no em feia mal res, només les cames cansades, és clar. Gairebé no em podia creure el que m'havia passat avui. 



sábado, 27 de septiembre de 2014

Salt del Molí

Els Malxis a passar la tarda al Salt del Molí!


La mitja del Bisaura

El Trail del Bisaura ja s'acosta i avui hem anat a fer la mitja.
Dia preciós, unes vistes impressionants, em té enamorada el tros del Pla de Revell fins el castell de Besora. Això sí, una mica accidentat! Una badada ha fet que anés per terra... Sort que només han estat unes rascades i hem pogut seguir sense problema!

La grimpada del Castell de Besora

Sometimes it happens...

miércoles, 24 de septiembre de 2014

Montserrat

Caminada per Montserrat des de Vacarrisses. Molt bon dia i molt bona companyia!

Sant Jeroni!

Panoràmica des de Santa Magdalena


lunes, 22 de septiembre de 2014

Vallter

Des de l'estació cap al Coll de la Marrana - Gra de Fajol - Pic de l'Infern, Pic de Freser, Bastiments - Pic de la Dona - Estació de Vallter en menys de quatre hores.
Matí molt ben aprofitat i amb molt bona companyia. Vent, pluja i fins i tot neu, però podria haver estat molt pitjor!

 Gra de Fajol

Les vistes des del Pic de l'Infern són per mi unes 
de les més boniques del Pirineu Oriental



Me digo lo mismo cada mañana, cada mañana: 
"Voy a despedirme sin previo aviso de lo más triste de mí mismo....
La revolución interna puede comenzar en la fortaleza de la soledad.
Hay que salir, hay que salir. Hay que salir de aquí.

https://www.youtube.com/watch?v=r4palVEvL3c

domingo, 14 de septiembre de 2014

Mont Perdut

Feia moltíssim que em moria de ganes d'anar al Mont Perdut! No m'ho vaig pensar dos cops quan em van dir d'anar-hi. 
El primer dia vam anar de la Pradera al Refugi de Goriz i l'endemà al matí amb dues hores ja érem al cim! La intenció era fer ruta seguint la carena i travessant la Bretxa de Roland per fer nit prop del refugi de Serradets però baixant, una relliscada va fer que en Barni es clavés una pedra a l'esquena i decidíssim tornar al cotxe. Abans, esperant que s'acabés de recuperar una miqueta, en Jordi, en Miguel i jo vam pujar a al Cilindro de Marbore, amb una grimpadeta final molt maca, així per donar un petit toc d'adrenalina.

Ostres, ara haurem de tornar un altre dia a veure la Bretxa... quina pena... ;)

 Monte Perdido (3.352m)

 Fer el burro durant el camí era el que se'ns donava millor

Pujant el Cilindro



M'encanten les muntanyes. Saps perquè? Elles sempre són allà, no t'abandonen mai. Pujar-les només depèn de tu. L'única cosa extrínseca que no pots controlar és la meteorologia. Però si fa mal temps, pots pujar-hi un altre dia. Pots donar-hi el 100% de tu mateix que no et decebran. 

I ja pots estar mort de cansament, fatigat, adolorit, afamat, assedegat, mort de fred, de calor, atemorit... que no s'hi val bloquejar-se, enfonsar-se, plorar, xisclar. No tens cap altra alternativa que creure en tu mateix, en aquella força increïble que tothom té a dins, podríem dir que gairebé sobrehumana, per seguir endavant. Al mig del no-res, fusionant-te amb la immensitat del paisatge, t'adones de la insignificància i l'efemeritat de l'ésser humà, però alhora, contradictòriament,  també experimentes de primera mà com de forts i lluitadors podem ser per afrontar qualsevol obstacle.

Avui dia la majoria de la gent ha perdut la il·lusió, ja no creuen en ells mateixos, viuen resignats pensant que mai podran realitzar els seus somnis. S'acomoden, busquen un rol en una societat que no els acaba d'omplir, molts es queixen de la seva vida, ploren, s'enfonsen, però al cap i a la fi creuen que el que tenen és suficient i no fan res per arreglar-ho. Tenen por d'afrontar-se amb ells mateixos. No lluiten. Un cop les primeres necessitats estan cobertes i no hi ha dolor la gent perd la necessitat de lluitar amb força.

En part, per aquest motiu necessito la muntanya sovint, perquè em recordi tot això i em faci sentir viva altre cop. Perquè si no la tristesa i la resignació m'atrauen com la gravetat, i es fa difícil escapar-se'n.

Les muntanyes són perfectes. Les persones no.



Mon août en France

Després de tornar d'Eslovàquia l'any passat, vaig decidir que aquest agost faria un gran viatge, una experiència inoblidable. Des del setembre que vaig començar a estalviar per anar a Tailàndia, Sud Amèrica, o qualsevol país de l'Àfrica. Però malhauradament, quan va arribar l'abril i vaig veure que no en tenia ni pel bitllet d'avió d'anada, vaig haver de descartar aquestes idees tan ambicioses.
Durant l'agost quieta a casa no em quedaria, això estava clar. Però estava una mica decepcionada, no tenia ni idea què podia fer, potser ja era massa tard... Calia buscar alternatives ja, així que vaig fer una llista de les coses que m'agradaria fer:

- Anar a la muntanya (preferiblement els Alps, però alguna ruta pels Pirineus ja m'estava fantàstic)
- Aprendre francès (almenys a entendre'l i fer-me entendre)
- Fer turisme per ciutats i visitar museus
- Fer de voluntària en un centre de recuperació o en recerca sobre fauna salvatge.
- Fer couchsurfing
- Fer d'au pair
- Visitar amics extrangers
- I, la més difícil: que totes les activitats no excedissin del limitat pressupost que tenia.

Llavors vaig tenir la gran il·luminació: "I perquè no ho pots fer tot alhora?!!"
Com que en aquesta vida s'ha de tenir una mica d'imaginació i gairebé sempre voler és poder, després d'hores i hores buscant per internet, demanant a gent, molts mails, google traductor i wordreference.com traient fum... voilà! Vaig aconseguir organitzar-me un viatge de cinc setmanes travessant França de sud a nord i d'est a oest, que d'acord, és el país del costat i no un país exòtic però n'estic ben satisfeta.

Aquí us presento la crònica, em vaig dedicar a escriure-la en francès per practicar i llavors demanava a les persones que anava coneixent si em podien corregir. El meu francès és molt pobre, totes les frases estan construides igual, no és gens difícil d'entendre.


VALENCE

Je suis arrivée à Valence avec Ricard et il va aller après au val d’Aosta dans les Alpés.
Je suis allée chez Janine et Alain dans le village de Soyons, à coté de Valence. Là-bas j’ai travaillé, fait la vaisselle et aidé Alain avec les portes et les chaises.
Pendant les matins, quand je me réveillais, je suis allée courir pour découvrir des nouveaux lieux. Je suis allée à la Tour e Soyons, à Toulaud (une village) et au château de Crussol, une montagne très belle.
Il y avait aussi une fille qui avait 5 ans et un petit garçon qui avait 2 ans et demi. Ils s’appelaient Elywen et Lorcan. Ils étaient très sympas et nous avons beaucoup joué. Nous sommes allés à la piscine, nous avons sauté au trampoline, nous promenés, lu, regardé la télé, monté à vélo… et beaucoup plus de choses.
Ils aient aussi un chat, un chien qui s’appelle Gaia, et un cheval qui s’apelle Belle. J’adorais ces animaux !
Autre chose que j’amais c’était la nourriture. J’ai mangé des specialités de la région que je n’avais jamais mangées. J’ai mangé beaucoup de légumes du jardin : des courges, des tomates farcies avec riz et des champignons, courgettes avec de la crème de riz, quenelles, ravioles, criques (pommes de terre avec huile, persil et œufs), lentilles et des carottes. J’aimais bien la norriture de là-bas. Janine était une cuisinière excellente !

 El castell de Crussol

Avec les petits énfants

 La torre de Soyons amb el riu Rhone de fons, 
que separa la regió de l'Ardèche de Drôme

Belle i Gaia, els dos animalons

VALLPELIN

Après, je suis allée dans les Alpes Italiennes avec mon oncle qui était avec ses amis du CEC. Nous avons dormi dans un camping à coté du Lac Lexert, à Oyaz, Vallpelline, Val d’Aosta. C’ètait magnifique !! J’ai connu beaucoup de personnes très sympas par exemple Iris, Edu et les deux Alba. Avec Ricard, je suis allée au Refuge Nacamuli, Col Collon, Gran Tournalin avec Manel et Ester aussi et le Col de Valcorneur.
Un jour, quand Ricard a du cuisinier, je suis allée toute seule à la Tour d’Oyaz et dans l’après-midi je suis allée au Col du Crête Seige. Wow, c’était très joli. J’ai  nagé au Lac après, mais l’eau était très froide ! Iris et moi avons regardés les étoiles et la lune. Avec les amis de mon âge, nous avons joué aux cartes et des autres jeux très drôles.
Je suis très contente et je ne voulais pas partir !!! J’ai déjà envie retourner dans les Alpes autre fois !

Panoràmica del Cerví i del Mont Rosa des del Grand Tournalin (3.379m)
Si m'haig de quedar amb només un moment del viatge, potser seria aquest. 
Encara m'emociono només mirant la foto.


 Aprofitant els 15 minuts de sol del dia, al refugi Nacamuli

Vistes des del Coll de Valcorneur (3.075m), que fins que no vam ser a dalt
no vam saber què hi havia a l'altra banda. 

Capra ibex i Capra bellmunensis

Des del Coll Crete Seche (2897m)

LYON ET PARIS

Le 15 Août, Ricard et moi sommes partis à Grenoble, il est retourné à Catalunya et j’ai continué mon voyage toute seule.
J’ai visité Grenoble pendant une heure et après je suis allée à Lyon. Dans la Gare de Lyon Part Dieu, j’ai connu Axel, le garçon du Couchsurfing. Il était très gentil ! Il m’a montré un peu la cité et nous avons mangé à coté du fleuve.  Dans la nuit, nous sommes allés chez Catalina, sa voisine Colombienne. Dans son appartement il y avait aussi sept mexicains qui buvaient de la bière et du vin. Ils étaient très gentils aussi. Après chez Axel, il a joué de la guitare et j’ai chanté avant de nous coucher.
Le lendemain Axel a du partir en Italie, alors, nous nous sommes réveillés à sept heures et demi. À huit heures j’ai commencé ma visite de Lyon. Pendant plus de neuf heures, je suis allée au Vieux Lyon, l’Hôtel de la Ville, beaucoup de places, le musée du Belles-Arts, le grand parc… Lyon est joli.
Dans l’après-midi je suis retournée chez Catalina pour cherchez mon sac-à-dos.
Je suis allée à  Paris avec le TGV. C’était la première fois que j’ai voyagé avec ça !
À coté de moi il y avait Maryan, un garçon très sympa et nous avons parlé pendant tout le voyage. Il m’a aidée à chercher mon Hôtel aussi. Quand tu voyages seule, tout le monde est très gentil avec toi !
Le lendemain je suis allée au Louvre, Notre Dame, Montmartre et le Sacre Cœur. Après j’ai rencontré Maryan pour aller au cimetière Pere Lachaise à voir les tombes de Chopin, Jim Morrisson, Oscar Wilde, etc. C’ètait très intéressant chercher chaque tombe avec la carte !
Pour le repas nous sommes allés chez Maryan et nous avons mangé du raviol et bu un vin excellent. Nous avons regardé le film Amélie Poulain aussi ! Cliché !
Après je suis allée toute seule voir la Tour Eiffel, l’Arc de Triomphe et la place du Concorde dans la nuit.

 Sopant al costat del riu Saône

L'Opera de Lyon

 Foto 100% guiri al Louvre

La meva escultura preferida del Louvre:
"He matat el drac i em faig una selfie"

 Perdent-me enmig de tombes i més tombes al cementiri Pere Lachaise

 La impressionant Notre Dame

La tour Eiffel de nit encara té més encant.
I si vas amb una copa de vi de més, millor.

HAUTE NORMANDIE

Le 18 Août je suis partie à Yvetot. Là-bas, deux bénevoles (Jess et Thomas) du C.H.E.N.E m’attendaient pour m’amener à Allouville-Bellefose, la village où j’habiterais pendant deux semaines, au centre du Sauvegarde de la Nature.
J’ai connu Thierry et Laurette, qui étaient les soigneurs du centre, et les autres bénévoles : Estelle, Sakina, Claire, Théo et Camile. Toute le monde était très gentil avec moi, mais les premiers jours je n’ai pas pu les comprendre très bien parce qu’il parlaient très vite !
Le travail dan le centre était intéressant. Chaque jour on avait une différente tâche : Animalerie, Nurserie, Extérieurs où 1ère étage + linge + tisanerie.
Vraiment, la pluspart du temps nous avons nettoyé et nourri les animaux.
J’ai appris beaucoup, surtout les noms des oiseaux, j’ai pu voir et aider concernant les soins, la rééducation et faire des injections. Oh, et j’ai vu des phoques pour ma première fois !! Ils étaient très mignonnes, curioses et aimaient jouer.
Pour varier, je suis allée courir aussi. Je suis allée à Bosc-à-Bosc, Louvetot, Valliquerville, Auzeboc, Bois Haumont et aussi dans une petite fôret très jolie.
Pendant mon jour de repos je suis allée voir l’Océan Atlantique, la côte d’Albatros, à Saint Valery-en-Caux. Pour arriver là-bas, j’ai du me promener 8km jusqu’à prendre le bus. J’ai bien aimé cette ville !
Autre jour nous sommes allés à la mer pour relâcher des Goélands. J’ai enlevé mes chaussures et après je n’ai pas pu les trouver ! Sakina et Estelle m’ont aidé les chercher et à la fin nous les avons trouvées ! Bête espagnole…
Maintenant je suis un peu triste, j’aimerais rester plus longtemps au Centre, j’ai encore beaucoup à apprendre !
Les animaux (des phoques, la buse, des hérissons, l’hirondelle avec l’aile cassée, la circaète, le chevreuil, le verdier, les chouettes, les chevêches…) vont me manquer, et aussi les gens que j’ai connu ici, surtout Estelle et Sakina, qui dormaient dans la même chambre que moi. Nous avons regardé des films et fait beaucoup des bêtises !

 Alimentant el Furby

 Saint Valery-en-Caux

 Bon dia, foquetes!

 El cabirol imprintat, li encantava que l'acariciessin

 Fent exercicis de recuperació a l'aguilot

 Després d'alliberar les gavines

Alimentant els eriçons

Fent el test de vol a les tres orenetes caigudes del niu,
que vam estar alimentant i al final vam poder alliberar.

Per si en tenieu algun dubte: Normandia és pla, no busqueu ni tan sols un turonet

LILLE – BRUGES – BRUXELLES

Le 31 Août je suis parti à Lille chez Camille (à Hem), ma amie qui j’ai connu à l’Slovaquie le dernier Août. Là-bas j’ai connu ses parents et son frère.
Le prochain jour elle m’a montré Lille, la troisième cité plus grande de la France.
J’avais de la chance parce qu’il y avait du soleil !! Quand nous étions en train de nous promener pour Lille, j’ai connu un visage ! C’était Axel, le garçon de Lyon ! On fait, la France est petite…
Alors Camille, Axel et moi avons continué le tour. Nous sommes allés à la Place de la République, à la citadelle, au Zoo et après Camille et moi toutes seules sommes allées au Musée d ‘Histoire Naturelle.
Dans l’après-midi Morgan et sa copine sont venus chez Camille. J’étais très contente de voir Morgan autre fois ! Il était très content de me voir aussi et de savoir que je parlais et comprendrais le Français !
Après du repas Camille, Axel et moi sommes allés au bar à dégouter de la bière.
Le prochain jour, Camille et moi sommes allées à Bruges avec sa voiture. Bruges est une jolie ville de la Belgique. Nous ont bien marché et pris un bateau. Dans le soir nous sommes allées chez Jess, la copine de Jeff (le frère de Camille). Elle habite dans une petite ville à la campagne de la Belgique (Leuze). Elle et ses parents étaient très gentils, ils nous ont préparé de la nourriture très bonne et des mojitos !
Pendant mon dernier jour de vacances Jess, Camille et moi sommes allées à Bruxelles. Jess était comme notre guide touristique ! Elle nous a montré touts les bâtiments plus importants : Le Palace Royal, Le Parlement Europé, le Palace de la Justice, la Place, la fontaine avec l’enfant qui fait pipi, etc. Jess travaillait au musée d’Historie Naturelle et c’est pour ça que nous l’avons visité aussi. Il y avait beaucoup des animaux et surtout des os de dinosaure. Dans l’après-midi j’ai mangé des frites et une gouffre avec de la banana et du chocolat ! Oh là là, ça n’était pas bon pour mon estomac !  Par contre, elle était très délicieuse, mais je crois que je ne vais jamais l’acheter !
Après, Camille et moi sommes parties chez elle pour se couche ne pas très tard parce que le lendemain j’ai du prendre la navette à 4.50am.

Retrovaments a Lille!

La plaça de la República de Lille

 Bruges, el poble més bonic que he visitat aquest agost

 Passeig amb barca 100% guiri

Brussel·les
Molt maca, sí, però tampoc la ciutat de la meva vida

Et voilà, mes vacances à la France sont finies !