domingo, 20 de abril de 2014

Balaïtous

Fantàstic final de setmana santa fent l'ascenció al Balaïtous (3144m)!

Cal dir que en un principi no ho tenia gens clar, em van dir d'anar-hi i jo sense pensar-m'ho dos cops m'hi vaig apuntar però llavors parlant amb altra gent i mirant ressenyes per internet començava a dubtar si seria capaç de pujar.

Divendres al matí sortíem en Carles, en Barni, en Gabi i jo cap a Arrens, pirineus francesos. Parada prop de Vielha per dinar i a la tarda arribàvem a lloc. Anàvem amb la furgo d'en Gabi, tot un luxe poder cuinar i dormir allà mateix!

L'endemà a les 4.00h ens despertàvem. En Barni, pobre, havia dormit molt malament tota la nit i es trobava fatal de la panxa, així que va decidir quedar-se i no pujar. Amb els esquís a l'esquena (i el pes que em fa la maleta...) ens vam anar enfilant amunt fins que pràcticament començava a clarejar. Al cap d'una hora i mitja ens vam poder posar els esquís. El dia era molt clar i les temperatures altes, la neu de seguida va deixar d'estar tan dura i es podia pujar sense massa dificultat. 
Algunes hores després ens plantàvem davant de la impressionant gelera de les Néous.


Xino xano i bastant cansada perquè ja duiem a sobre més de 5h i 1500m de desnivell, vam arribar al peu de la xemeneia de les Néous, una canal un pèl dreta la dificultat de la qual depèn de la qualitat i quantitat de neu. Es tracta d'una xemeneia d'uns 150m, el primer tram és un resalt mixt de 75º (III+) però la resta és més fàcil, encara que la pendent és de més de 50º. Allí ens vam descalçar els esquís i equipar-nos amb el material necessari. En Gabi anava davant de tot, en Carles al mig i jo darrera. Mai a la vida havia fet una canal i estava bastant nerviosa i espantada. El cansament tampoc ajudava i a més m'anava caient neu a sobre de la gent que anava baixant la canal. Una bola dura em va anar a parar a mitja esquena i no va ser agradable. Reconec que en aquell moment vaig patir bastant estrés: aquells dos ja eren dalt, no els veia i no ens sentíem a causa de la neu que queia, davant meu s'alçava un ressalt de gel i preteníen que clavant piulet i grampons podria pujar. Mira que no era massa complicat i anava ben assegurada però en el seu moment estava tant cagada que fins i tot la bleda de mi va deixar anar llàgrimes de desesperació. Però va valdre molt la pena!! Després d'això ja sols quedava la rampa dreta, on m'anava creuant amb un grup de francesos que ja baixaven, anar-los dient "je suis très contente mais très fatiguée!"


A dalt les vistes eren fenomenals, a més tampoc feia massa fred així que ens hi vam poder estar una estoneta gaudint el paisatge i de la satisfacció d'haver fet cim, allà dalt, completament sols. La baixada per la canal va ser senzilla, ensamble al principi i després dos ràpels. Llavors a calçar-se els esquís i avall que fa baixada! La neu encara estava prou bé a pesar de la calor que feia, vam poder disfrutar força. El que es va fer una mica més pesat va ser l'últim tram a peu, feia molta calor i les meves lumbars estaven fartes d'aguantar tant pes a l'esquena. Després d'onze hores i mitja arribàvem a la furgo morts (almenys jo) però ben feliços!


M'havia promès que aquesta seria l'última excursió amb esquís de la temporada però... depèn de com potser em veig obligada a tornar-hi l'1 de maig ;)

miércoles, 16 de abril de 2014

Santuari de Queralt

Preciosa excursió als voltants del Santuari de Queralt amb el meu estimat Isaac. Hauré de tornar més sovint!!

No sortim massa afavorits a la foto, ho sento...


domingo, 13 de abril de 2014

Pels Camins dels Matxos 2014

Sembla mentida que faci només un any que m'he aficionat més en "serio" a la muntanya. Pels Camins dels Matxos és el gran repte personal que vaig superar l'any passat, quan encara no havia fet mai cap cursa de muntanya i mesos abans ni se m'hagués passat pel cap que pogués aguantar tants quilòmetres. "T'agrada anar d'excursió? Doncs apunta't als Matxos!", em deia el meu tiet, com si fos tant fàcil... Després d'aquesta cursa se'm va obrir un món nou per mi. Gairebé podria dir que gràcies als Matxos vaig guanyar la motivació i la confiança necessària per consolidar la meva passió per la muntanya, moure més fils i conèixer molta més gent per compartir-la i gent de qui aprendre, ja que encara sóc una terrible novata. Així doncs, els Matxos és molt especial per mi, i no només perquè transcorre pels meus camins i corriols preferits que tant em coneixo.

Aquest any l'havia de repetir, indubtablement. Tota la setmana nerviosa: vols dir que després de la marató em referé a temps? Podré acabar-la? L'any passat, al ser la primera vegada, no tenia gens clar de poder acabar-la, però ho vaig fer i amb un temps de 12h. Aquest any sabia del cert que tenia la capacitat d'arribar a la meta. I si això em suposava un excés de confiança que acabaria jugant-me una mala passada? A més, pretenia córrer amb les meves estimades Trailroc 226, que ja duien més de 1000 km damunt i les havia de dur al sabater. Aguantarien els peus i les cames 63km amb minimalistes?

De fet, tampoc havia fet massa bondat entre setmana. Haver anat dimecres de captura d'isards, dijous a córrer amb les sabates de 6€ del Decathlon (sí, a l'estiu i per terrenys més llisos corro amb sabates de submarinisme, què passa?! http://www.decathlon.es/aquashoes-100-nio-negro-azul-id_8201453.html) i divendres d'excursió al Cadí no ajudava.

Dissabte a la tarda ja començava l'essència "Matxos" anant a buscar el dorsal, assistint a les xerrades i al briefing, fent la xerrada amb amics que també les faran, compartint nervis ("Jo aquest any faré la curta que estic poc entrenada", "jo m'ho prendré en calma, però vull fer la llarga...", "Ai el meu genoll, espero que no em faci males passades...", "A veure si aquest any no em vénen rampes a les escales de Cabrera..")

Diumenge a les 5.15 ja estic llevada. Aquest any surto de casa a peu, no té sentit que em portin en cotxe fins la plaça de la Sardana, si són només 1,5km. Ja que és la cursa del poble, vull tenir l'honor de fer-la des de casa mateix.
Abans de la sortida faig la xerrada amb tothom. És molt guai conèixer a moltíssima gent que la corre. Poc després del tret de sortida em trobo l'Anna i fem bastant tros juntes. La Lorena apareix i ens passa una mica davant, seguint el seu germà. L'any passat no vaig córrer fins a Bellmunt, aquest any de moment porto gairebé tota l'estona corrent fins el primer avituallament. Em sembla que anem massa ràpid, almenys jo... Arriba la pujada per les gargantes i em trobo força bé, de mica en mica vaig avançant la gent i arribo a Bellmunt abans de l'esperat. Els meus pares em van dir que serien allà però no han arribat a temps. M'espero 5 minuts però començo a agafar fred i segueixo. Baixant per Bellmunt em despisto i em torço el peu de tal manera que em salten les llàgrimes i tot. Comencem malament, no acabaràs... Tot i així, al cap de 5 minuts ja estic corrent un altre cop. Salt del Molí, Salgueda, Coll de Sant Bartomeu, Font Tornadissa... paratges preciosos i més que coneguts, fins arribar al Puigsacalm. "Sou la setena i vuitena noia que passa per aquí", ens diu la dona de l'avituallament a mi i a una altra noia, que ens mirem amb cara de complicitat pensant "Carai, no està gens malament!"




La baixada del Tossell és un tobogan enfangat a causa de la pluja del dia anterior. Les cordes em fan més aviat nosa, les estiren els altres corredors i em fan entrebancar sense voler. Per sorpresa a mitja baixada hi ha els meus pares que vénen a donar-me suport moral, bien!! Coll de Bracons, la preciosa fajeda de la Grevolosa fins al Prat de la Vola, el super avituallament on et trobes mig Torelló, vas a saludar a tothom i et diuen "ai, fas bona cara i tot" i tu pensant "home, és que encara em queda la meitat de recorregut!", però s'agraeixen moltíssim els comentaris i els ànims! L'Albert de nonstop.cat també és allà, a demanar-me com m'anava la motxilla que m'havien deixat perquè provés. Realment em va com un anell al dit, és perfecta.

Llavors cap a Cabrera, el bucle dels 10km. El primer tros sempre se m'ha fet pesat, potser perquè és una pista i no té massa res d'especial. Atrapo uns antics companys de classe, fem la xerrada una estona i fins que arriben les temudes escales sota el sol. Me les conec molt bé i em sento molt bé, hi ha altres trossos que em fan més por. Així que pas a pas vaig avançant gent sense massa dificultats. Comparteixo un tros de baixada amb la Núria, que deia que faria la curta però al final s'ha decidit arribar a Cabrera. La baixada és un tobogant pitjor que el Tossell. 
                                                                              
Tornem-hi altre cop al Prat de la Vola, on hi torno a tenir els pares esperant-me preocupats, però al veure'm la cara de felicitat els hi passa l'angoixa. També hi ha en Carles, podrem fer el tros de tornada junts com l'any passat! Mentre sóc a l'avituallament perdent el temps, em passen dues noies i penso "va, anem a jugar una mica a la competició aquest últim tram, a veure si les pots avançar". No sóc massa competitiva però aquest cop em feia gràcia, ja que em trobava bé i em veia capaç d'apretar una mica més. Amb en Carles n'avancem una sense gaires problemes però l'altra se m'escapa perquè coneixem a tothom als avituallaments i ens parem a parlar. Al final tiro endavant jo sola, atrapant-la i compartint camí simpàticament amb ella. Ella va rapidíssim a les baixades, jo l'avanço a les pujades i ens anem tornant, les cames cada cop estan més cansades però aquesta competició amistosa fa que et mantinguis mentalment a l'aguait. Però tinc avantatge: jugo a casa. Ja l'avisava de les pujades que quedaven (de fet a tothom que em trobava li deia que el pitjor dels Matxos són els 20km de tornada, que es preparéssin) però jo em coneixia el terreny personalment, per això passo definitivament per davant, corrent sense ni parar-me a l'avituallament de Sant Pere. 

Últim tram i pitjor: el Castell dels Moros. Fa tanta calor que sembla que hagin posat la calefacció. Em trobo un  a noia amb un noi, que pugen una mica més lentament. Després de compartir quatre paraules, veuen que també he fet la cursa llarga i comencen a córrer esperitadament, per evitar que els atrapi. Ho intento però m'és impossible, van a un ritme massa alt per mi i l'última baixada se'm fa eterna. A l'última recta, em trobo en Lluís de nonstop.cat que ha vingut a veure l'ambient i em dóna els últims ànims per acabar. Contentíssima arribo a la meta amb 10h29min!! I menys cansada que l'any passat i tot!!
Al cap d'una estona fent la xerrada i d'esperar altres corredors, emprenc a peu el camí de tornada cap a casa. 

Després que m'hagi anat tant bé aquesta cursa, m'encantaria córrer un ultra... Un de facilet, amb poc desnivell i uns 80 quilometrets... a veure què trobo... ;)




miércoles, 9 de abril de 2014

MABO 2014


Cap de setmana molt emocionant a Borriol (Castelló de la Plana)! Això sí, em sembla que mai m’havia sentit tan cansada!

Doncs resulta que un dia, deu fer cosa d’un mes, rebo una trucada de l’Albert de nonstop.cat, la botiga online on vaig comprar les meves sabates minimalistes, dient-me si volia participar a la MABO, la marató de Borriol. Feien categoria minimalista, ells hi posaven un estant i em preguntaven si hi volia anar a fer equip. La primera resposta va ser un “No”(no em puc passar tot un cap de setmana amb gent que no conec, cansant-me tant, tenint un examen final el dilluns següent, un concert el dissabte i els Matxos al cap d’una setmana...), però després de meditar-ho em feia tanta il·lusió que vaig acabar acceptant de bon grat.

Dissabte a les nou del matí,  l’Albert ja m’esperava a Torelló per anar cap a Borriol. 1a parada a Cabrioles a buscar en Jordi i en Lluís, l’altre corredor.
L’apartament on ens allotjàvem era al barri més pijo de Borriol, a tocar d’un camp de golf, no podíem estar millor. A més feia un solet i una temperatura que semblava que estiguéssim de vacances d’estiu.

A la tarda, de turisme per Borriol amb en Lluís, mentre l’Albert i en Jordi estaven a la carpa nonstop.cat. Segueixo preguntant-me perquè a Borriol tenen les ruïnes d’un castell molt maco a dalt d’una muntanya si és gairebé inaccessible...

L’endemà a les vuit del matí començava la cursa. “Uf, hi ha nivell aquí...”. A la primera pujada ja ens començava a tocar el sol, escalfant-nos el clatell. Si a quarts de nou del matí ja feia tanta calor, no em volia ni imaginar què passaria a les dotze del migdia... El recorregut era molt bonic i mai havia vist el mar de tant a prop corrent. El terreny era molt àrid i molt tècnic, tota l’estona havies d’estar pendent de les roques afilades i les pedretes, em recordava una mica al Cap de Creus.

La primera pujada, la del Castell

Abans del km 10, un home em va dir que patiria molt de metatarsos si corria amb minimalistes, i més si feia tant poc que havia començat a aprendre’n. La veritat és que em va espantar bastant, vaig començar a pensar que havia estat una temeritat apuntar-me a aquesta marató.
Els kms anaven passant, la temperatura pujava, el terreny també, i no hi havia gairebé cap ombra. Tot i així em sentia molt bé anant a un ritme assequible, fins i tot parlant amb els corredors que anaven passant, com per exemple un grup de suecs que cada any decidien fer una cursa en un país diferent. És el que m’encanta d’aquestes curses, que són com “a càmera lenta” i pots anar compartint comentaris i aprenent coses dels altres corredors. Els de nonstop m’esperaven i em feien de llebre algun tram, era molt d’agrair. Potser sense ells no hagués acabat... A partir del km 21 venia la pitjor part, sort que ja m’havia anat reservant forces. La calor apretava moltíssim i era molt important hidratar-se bé. Del km 25 al 30 va ser molt dur: una pujada infernal seguida de la famosa “baixada de les cordes”, un descens molt tècnic on en alguns llocs m’ho havia de pensar dos cops abans de decidir baixar. Al km 33 venia la que deien que era la pitjor pujada, sort que en Jordi i l’Albert em van obligar a beure molt i a estar-me una estona a l’avituallament abans de reprendre el camí. Fins i tot vaig poder adelantar gent i tot! Però a l’última pujada les coses no van anar tan bé, inesperadament vaig començar a tenir rampes als quàdriceps. Vaig parar una estona a fer estiraments i de mica en mica vaig poder acabar de pujar sense massa problemes. Després, ja era gairebé tot baixada fins a Borriol, on vaig creuar la meta amb 7h10min, sent la 7a dona i la 1a i única minimalista (una no es va presentar i l’altra que estava apuntada va abandonar), així que podi! Em sento com una miqueta “tramposa” però en fi...

Ara sí que toca descansar tota la setmana per poder afrontar la prova reina: Pels Camins dels Matxos 2014.

Ni se m'havia passat pel cap que a l'arribada
em farien creuar la cinta