domingo, 13 de abril de 2014

Pels Camins dels Matxos 2014

Sembla mentida que faci només un any que m'he aficionat més en "serio" a la muntanya. Pels Camins dels Matxos és el gran repte personal que vaig superar l'any passat, quan encara no havia fet mai cap cursa de muntanya i mesos abans ni se m'hagués passat pel cap que pogués aguantar tants quilòmetres. "T'agrada anar d'excursió? Doncs apunta't als Matxos!", em deia el meu tiet, com si fos tant fàcil... Després d'aquesta cursa se'm va obrir un món nou per mi. Gairebé podria dir que gràcies als Matxos vaig guanyar la motivació i la confiança necessària per consolidar la meva passió per la muntanya, moure més fils i conèixer molta més gent per compartir-la i gent de qui aprendre, ja que encara sóc una terrible novata. Així doncs, els Matxos és molt especial per mi, i no només perquè transcorre pels meus camins i corriols preferits que tant em coneixo.

Aquest any l'havia de repetir, indubtablement. Tota la setmana nerviosa: vols dir que després de la marató em referé a temps? Podré acabar-la? L'any passat, al ser la primera vegada, no tenia gens clar de poder acabar-la, però ho vaig fer i amb un temps de 12h. Aquest any sabia del cert que tenia la capacitat d'arribar a la meta. I si això em suposava un excés de confiança que acabaria jugant-me una mala passada? A més, pretenia córrer amb les meves estimades Trailroc 226, que ja duien més de 1000 km damunt i les havia de dur al sabater. Aguantarien els peus i les cames 63km amb minimalistes?

De fet, tampoc havia fet massa bondat entre setmana. Haver anat dimecres de captura d'isards, dijous a córrer amb les sabates de 6€ del Decathlon (sí, a l'estiu i per terrenys més llisos corro amb sabates de submarinisme, què passa?! http://www.decathlon.es/aquashoes-100-nio-negro-azul-id_8201453.html) i divendres d'excursió al Cadí no ajudava.

Dissabte a la tarda ja començava l'essència "Matxos" anant a buscar el dorsal, assistint a les xerrades i al briefing, fent la xerrada amb amics que també les faran, compartint nervis ("Jo aquest any faré la curta que estic poc entrenada", "jo m'ho prendré en calma, però vull fer la llarga...", "Ai el meu genoll, espero que no em faci males passades...", "A veure si aquest any no em vénen rampes a les escales de Cabrera..")

Diumenge a les 5.15 ja estic llevada. Aquest any surto de casa a peu, no té sentit que em portin en cotxe fins la plaça de la Sardana, si són només 1,5km. Ja que és la cursa del poble, vull tenir l'honor de fer-la des de casa mateix.
Abans de la sortida faig la xerrada amb tothom. És molt guai conèixer a moltíssima gent que la corre. Poc després del tret de sortida em trobo l'Anna i fem bastant tros juntes. La Lorena apareix i ens passa una mica davant, seguint el seu germà. L'any passat no vaig córrer fins a Bellmunt, aquest any de moment porto gairebé tota l'estona corrent fins el primer avituallament. Em sembla que anem massa ràpid, almenys jo... Arriba la pujada per les gargantes i em trobo força bé, de mica en mica vaig avançant la gent i arribo a Bellmunt abans de l'esperat. Els meus pares em van dir que serien allà però no han arribat a temps. M'espero 5 minuts però començo a agafar fred i segueixo. Baixant per Bellmunt em despisto i em torço el peu de tal manera que em salten les llàgrimes i tot. Comencem malament, no acabaràs... Tot i així, al cap de 5 minuts ja estic corrent un altre cop. Salt del Molí, Salgueda, Coll de Sant Bartomeu, Font Tornadissa... paratges preciosos i més que coneguts, fins arribar al Puigsacalm. "Sou la setena i vuitena noia que passa per aquí", ens diu la dona de l'avituallament a mi i a una altra noia, que ens mirem amb cara de complicitat pensant "Carai, no està gens malament!"




La baixada del Tossell és un tobogan enfangat a causa de la pluja del dia anterior. Les cordes em fan més aviat nosa, les estiren els altres corredors i em fan entrebancar sense voler. Per sorpresa a mitja baixada hi ha els meus pares que vénen a donar-me suport moral, bien!! Coll de Bracons, la preciosa fajeda de la Grevolosa fins al Prat de la Vola, el super avituallament on et trobes mig Torelló, vas a saludar a tothom i et diuen "ai, fas bona cara i tot" i tu pensant "home, és que encara em queda la meitat de recorregut!", però s'agraeixen moltíssim els comentaris i els ànims! L'Albert de nonstop.cat també és allà, a demanar-me com m'anava la motxilla que m'havien deixat perquè provés. Realment em va com un anell al dit, és perfecta.

Llavors cap a Cabrera, el bucle dels 10km. El primer tros sempre se m'ha fet pesat, potser perquè és una pista i no té massa res d'especial. Atrapo uns antics companys de classe, fem la xerrada una estona i fins que arriben les temudes escales sota el sol. Me les conec molt bé i em sento molt bé, hi ha altres trossos que em fan més por. Així que pas a pas vaig avançant gent sense massa dificultats. Comparteixo un tros de baixada amb la Núria, que deia que faria la curta però al final s'ha decidit arribar a Cabrera. La baixada és un tobogant pitjor que el Tossell. 
                                                                              
Tornem-hi altre cop al Prat de la Vola, on hi torno a tenir els pares esperant-me preocupats, però al veure'm la cara de felicitat els hi passa l'angoixa. També hi ha en Carles, podrem fer el tros de tornada junts com l'any passat! Mentre sóc a l'avituallament perdent el temps, em passen dues noies i penso "va, anem a jugar una mica a la competició aquest últim tram, a veure si les pots avançar". No sóc massa competitiva però aquest cop em feia gràcia, ja que em trobava bé i em veia capaç d'apretar una mica més. Amb en Carles n'avancem una sense gaires problemes però l'altra se m'escapa perquè coneixem a tothom als avituallaments i ens parem a parlar. Al final tiro endavant jo sola, atrapant-la i compartint camí simpàticament amb ella. Ella va rapidíssim a les baixades, jo l'avanço a les pujades i ens anem tornant, les cames cada cop estan més cansades però aquesta competició amistosa fa que et mantinguis mentalment a l'aguait. Però tinc avantatge: jugo a casa. Ja l'avisava de les pujades que quedaven (de fet a tothom que em trobava li deia que el pitjor dels Matxos són els 20km de tornada, que es preparéssin) però jo em coneixia el terreny personalment, per això passo definitivament per davant, corrent sense ni parar-me a l'avituallament de Sant Pere. 

Últim tram i pitjor: el Castell dels Moros. Fa tanta calor que sembla que hagin posat la calefacció. Em trobo un  a noia amb un noi, que pugen una mica més lentament. Després de compartir quatre paraules, veuen que també he fet la cursa llarga i comencen a córrer esperitadament, per evitar que els atrapi. Ho intento però m'és impossible, van a un ritme massa alt per mi i l'última baixada se'm fa eterna. A l'última recta, em trobo en Lluís de nonstop.cat que ha vingut a veure l'ambient i em dóna els últims ànims per acabar. Contentíssima arribo a la meta amb 10h29min!! I menys cansada que l'any passat i tot!!
Al cap d'una estona fent la xerrada i d'esperar altres corredors, emprenc a peu el camí de tornada cap a casa. 

Després que m'hagi anat tant bé aquesta cursa, m'encantaria córrer un ultra... Un de facilet, amb poc desnivell i uns 80 quilometrets... a veure què trobo... ;)




1 comentario:

  1. Estic repassant el teu gran blog! jij quina sorpresa!
    tia aquest blog enganxa molt.
    me'l fico a "favoritos" per anar-hi fent una ullada. Tot i només llegint-ho, ja et fa escapar i et situa a cada lloc que descrius. Genial en serio!

    ResponderEliminar