Mont Perdut

Feia moltíssim que em moria de ganes d'anar al Mont Perdut! No m'ho vaig pensar dos cops quan em van dir d'anar-hi. 

El primer dia vam anar de la Pradera al Refugi de Goriz i l'endemà al matí amb dues hores ja érem al cim! La intenció era fer ruta seguint la carena i travessant la Bretxa de Roland per fer nit prop del refugi de Serradets però baixant, una relliscada va fer que en Barni es clavés una pedra a l'esquena i decidíssim tornar al cotxe. Abans, esperant que s'acabés de recuperar una miqueta, en Jordi, en Miguel i jo vam pujar a al Cilindro de Marbore, amb una grimpadeta final molt maca, així per donar un petit toc d'adrenalina.

Ostres, ara haurem de tornar un altre dia a veure la Bretxa... quina pena... ;)

 Monte Perdido (3.352m)

 Fer el burro durant el camí era el que se'ns donava millor

Pujant el Cilindro

M'encanten les muntanyes. Saps perquè? Elles sempre són allà, no t'abandonen mai. Pujar-les només depèn de tu. L'única cosa extrínseca que no pots controlar és la meteorologia. Però si fa mal temps, pots pujar-hi un altre dia. Pots donar-hi el 100% de tu mateix que no et decebran. 

I ja pots estar mort de cansament, fatigat, adolorit, afamat, assedegat, mort de fred, de calor, atemorit... que no s'hi val bloquejar-se, enfonsar-se, plorar, xisclar. No tens cap altra alternativa que creure en tu mateix, en aquella força increïble que tothom té a dins, podríem dir que gairebé sobrehumana, per seguir endavant. Al mig del no-res, fusionant-te amb la immensitat del paisatge, t'adones de la insignificància i l'efemeritat de l'ésser humà, però alhora, contradictòriament,  també experimentes de primera mà com de forts i lluitadors podem ser per afrontar qualsevol obstacle.

Avui dia la majoria de la gent ha perdut la il·lusió, ja no creuen en ells mateixos, viuen resignats pensant que mai podran realitzar els seus somnis. S'acomoden, busquen un rol en una societat que no els acaba d'omplir, molts es queixen de la seva vida, ploren, s'enfonsen, però al cap i a la fi creuen que el que tenen és suficient i no fan res per arreglar-ho. Tenen por d'afrontar-se amb ells mateixos. No lluiten. Un cop les primeres necessitats estan cobertes i no hi ha dolor la gent perd la necessitat de lluitar amb força.

En part, per aquest motiu necessito la muntanya sovint, perquè em recordi tot això i em faci sentir viva altre cop. Perquè si no la tristesa i la resignació m'atrauen com la gravetat, i es fa difícil escapar-se'n.

Les muntanyes són perfectes. Les persones no.