domingo, 26 de octubre de 2014

L'Olla de Núria des de Queralbs

Déu n'hi do quina pallissa, però en tenia moltes ganes!! L'únic cop que havia fet l'Olla va ser fa dos estius a la cursa i ho volia rememorar.
Ni jo ni en Lluís teníem massa el dia. A ell li feia com mandra i jo trobava que les cames no em tiraven. A més, la tarda anterior estava marejada i amb mal de cap. No acabava d'estar bé ni físicament ni mentalment. Tampoc passava res si no fèiem tota l'Olla, sempre podíem retallar o només fer el Puigmal.

Xino-xano hem anat tirant i un cop superat el gran desnivell fins el Puigmal decidim anar seguint fins a Puig de Segre Petit, Puig de Segre i Coll de Finestrelles. Anar fent poquet a poquet m'he anat trobant cada cop millor (tampoc al 100% però no patia pas). Tampoc calia que anés collada tota l'estona, ningú ens perseguia, i a mi patir massa no m'agrada, d'acord que sóc una mica massoquista però pujo muntanyes per passar-ho bé! A més, anar resseguint tota la carena amb Núria a sota és meravellós, posa de bon humor a qualsevol! I el dia era totalment assoleiat, encara que el vent apretava fort a dalt.

Així doncs, seguim: Finestrelles, Puig de Núria, Pic d'Eina, Noufonts, Noucreus... A la meva ment anaven passant imatges i anèctodes de quan vaig fer la cursa: que si aquí vaig demanar aigua a un home, que aquí hi havia una parella que parlava de menjar arròs amb llamàntol, que vaig pujar de quatre grapes en aquesta pujada...

Noucreus. L'art de tirar fotos amb la pantalla del mòbil trencada
i no tenir ni idea de què estàs enfocant.

Després de Noucreus estava bastant cansada però volia pujar tant sí com no al Puig de Fontnegra, que era l'última pujada de l'Olla i la recordava com un martiri. Sorprenentment no era tan dura de com m'esperava! 
Un cop a Núria fem una parada per menjar "guarreries" i beure. Que dur que es fa tornar-se a aixecar de l'herbeta! Finalment, baixem cap a Queralbs pel camí vell.
Un total de 37km i més de 2.700m+, no me'n sé avenir!


Come up and see me, make me smile
Or do what you want, run on wild! 
https://www.youtube.com/watch?v=KBw4YuBylvs


domingo, 19 de octubre de 2014

Besiberri Sud i "rodalies"

Ja feia unes setmanes que en el sopar del "Club dels 3000 i pic" havíem reservat la data. La intenció era fer el Besiberri Sud i el Comaloformo, dos tres mils del parc nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. No hi havia estat mai i em feia molta gràcia. A més la previsió del temps pintava fenomenal!
A les 11h del dissabte sortíem de Torelló direcció la boca sud del túnel de Vielha, prop del refugi de Conangles. De mica en mica ens vam anar enfilant fins arribar als estanys de Besiberris, preciosos... Normal que diguin que aquesta zona és de les més boniques de Catalunya!

Tinc "l'espineta" clavada de no haver-me banyat al llac...

Poca estona després ja érem al refugi lliure i com que encara era clar vaig aprofitar per anar a buscar bolets. En veig molts però cap de comestible... Llavors en Barni surt un moment a buscar aigua  i em ve amb un cep. Quines ganes d'humiliar-me! 
El refugi era de 9 places però debíem ser uns 12, i la majoria no callava... Vas a la muntanya per buscar tranquil·litat i ni això aconsengueixes. Hi ha gent que hauria de tenir una mica més de consideració, sincerament.
Pica-pica, tastet de ratafia i patxaran casolà, un bon sopar i cap a dormir (bé, abans a llegir-me els apunts de Sanitat Animal, és el que té ser estudiant...).

L'endemà vam començar l'ascenció. En Barni es va llevar marejat i amb mal de panxa, va intentar venir amb nosaltres però als 10 minuts va decidir tornar enrere. Quin greu pobre... Com que era ell qui ens havia de guiar, em va donar un mapa i ens va indicar més o menys el camí. Així que amb en Jordi i en Miguel vam seguir amunt, saltant entre roques i més roques. L'últim tram fins el coll d'Abellers és una tartera molt dreta que em recorda l'escupidera del Mont Perdut, sort que no hi ha neu!

A partir d'aquí ve la part divertida:
Vam pujar a la muntanya de la dreta i no la de l'esquerra. Estàvem convençuts que havíem sortit per un altre coll i que el Besiberris quedava a la nostra dreta i la muntanya que vam fer va ser el Pic d'Abellers... Bé, llavors vam pensar que seguint la carena hi havia d'haver el Comoloformo (o "Cloroformo", com el vam batejar), però vam veure que la cresta no feia massa bona pinta i vam decidir baixar fins els llacs (pensàvem que eren els llacs de Comoloformo però no, eren els estanys de Gémena,   terrible...). A mi ja no em quadrava res al mapa, però com que feia fresca tampoc ens vam parar gaire estona a mirar-nos-ho...
Total, que després de baixar Déu-vulgui-saber-quants metres i tornar a pujar-los, vam arribar a la Punta Senyalada! Pensant-nos que era el Comoloformo clar...!

Planking!

A la tornada vam decidir que ni de conya tornàvem a baixar fins els llacs, així que vam intentar carenejar i rodejar-los per dalt. No ens va sortir tan malament! Va ser durant aquest tram que ens vam trobar un home que ens va demanar d'on veníem, i ell ens va treure la bena dels ulls... Quina cara d'idiotes se'ns va quedar quan ens va fer adonar que no havíem fet cap de les dues muntanyes que volíem! Però ens ho vam prendre rient i amb humor. "Més quilòmetres, més diversió"! 
Un cop tornant a arribar al coll, vam dir de fer l'últim esforç i pujar, aquest cop sí, fins el Besiberri Sud!

Per fi! Ningú va dir que fer un tres mil fos fàcil!

Quan vam arribar al refugi en Barni feia estona patia per l'estona que tardàvem, encara que es va fotre un tip de riure quan li vam explicar la nostra aventura. És que no ens pot deixar sols!!




domingo, 12 de octubre de 2014

Trail del Bisaura

El dia havia arribat. Em feia moltíssima il·lusió fer aquesta cursa, des de l'any passat. Bé, i també respecte. 44 km no són pocs i acabar-la o no depèn tant de com et trobes aquell dia...

Diumenge de bon matí: pluja. Uf, no havia fet mai una cursa plovent, quina mandra, això no pot ser sa...
Abans de començar, com que hi havia "categoria minimalista", em fan fer control de calçat. Estava bastant segura que seria l'única noia minimalista però m'enduc una sorpresa: n'hi ha una altra. Que bé! Ara no només hauré d'acabar la cursa per tenir premi de categoria, sinó que hauré de córrer més ràpid que ella, quina pressió! No sóc molt competitiva, però una mica sempre m'agrada!

Tots a la línia de sortida, la majoria tapats i amb caputxa sota la pluja mentre el dia va clarejant. Sona una música de banda sonora èpica i bum! comença la cursa. Ens anem enfilant cap al castell de Besora i entre els arbres sembla que la pluja va amainant. La famosa "Pujada de l'Infern" amb dimonis inclosos fa honor al seu nom més que mai: fang, fang i més fang que per cada dues passes endavant, en fas una enrera. Un cop al Pla del Revell veiem que ha deixat de ploure i el cel es va aclarint. La boira va marxant mentre que la Vall del Ges segueix ben tapada. La petita carena que conecta el Pla de Revell amb el castell l'he trobat sempre preciosa i avui està de pel·lícula. El cel es destapa i els núvols deixen sortir el sol mentre la boira s'escapoleix passant per sobre la carena d'esquerra a dreta. Un poema visual.

Dalt el Castell, com l'any passat, toca fer el "trago" de vi i baixar cap a Santa Maria de Besora, direcció als Bufadors. Aquests boscos són contes de fades però hi ha fang i aigua per tot arreu. Ens fan travessar un petit torrent i l'aigua m'arriba als genolls. Sembla una cursa d'obstacles, és molt més divertit, encara que el terreny em juga males passades i fa que caigui vàries vegades, enduguent-me un ensurt cada cop.

Pas pel Castell de Besora

Molta estona ja la passo sola i intento anar corrent sempre que puc, per molt a poc a poc que vagi. No escolto música i tampoc és que estigui molt concentrada, simplement vaig deixant passar el temps. Molta gent es pregunta si m'avorreixo quan corro tantes hores, en què penso... Simplement gaudeixo del moment, de vegades m'imagino que volo, que acaricio el paisatge, creo converses imaginàries que mai existiran amb gent diversa i les assajo, tinc pensaments banals i repetitius totalment trets de context ("les foques àrtiques mascle tenen més tòxics que les foques femelles perquè clar, les femelles excreten els tòxics per la llet, oi?", "un dia m'agradaria calcular-me la freqüència respiratòria però ho hauré de demanar a algú que m'ho miri dissimuladament, perquè si me la calculo jo llavors sóc conscient que respiro i ja no sé respirar normal"), canto cançons que se m'enganxen i de vegades em deuen pujar tant les endorfines que filosofo sobre el significat de la vida, penso que sóc molt feliç, em sento lliure, capaç d'aconseguir tot el que em proposi i acabo somrient i plorant alhora. 

Abans d'arribar al punt més alt de la cursa, un noi que tinc davant em demana per fer-li una foto, que la vol ensenyar a la família. Cap problema, és el que m'agrada de la llarga distància, no et ve d'uns minutets i la qüestió és disfrutar del que estàs fent. És com si tot anés a càmera lenta, i a pesar que estiguem corrent sento que anem amb molta més calma que durant la setmana, on tot s'ha de fer amb pressa i estàs marcat per horaris poc flexibles.

Fang, fang i més fang fins a Vidrà. Arribo contenta i capaç d'afrontar la pitjor pujada: Bellmunt per un camí que s'han inventat. Això promet, em fa molta gràcia fer-lo. He anat bevent i menjant sovint, em trobo molt bé i tinc ganes d'afrontar aquest tram tan bé com puc. És estrany, però m'encanten les pujades dures. Deixar de córrer, controlar la respiració, haver de fer servir mans i peus per empènyer-te amunt mentre de tant en tant mires el teu voltant i les vistes cada cop són més impressionants, observar el tros que encara et queda per pujar i plantejar-t'ho com un desafiament. 
Tot i així, la pujada no és ni curta ni senzilla. Comparteixo camí amb un noi molt simpàtic de Mollerussa, a qui li demano si em pot posar a la motxilla les trompetes de la mort que m'acabava de trobar, que no les podia deixar! Almenys quaranta persones havien passat per allà i ningú les havia collit... Ja se'm fa la boca aigua, me les podré menjar per dinar! 
A la una en punt arribo a Bellmunt i ja gairebé només queda baixada. La carena que tant em coneixo i faig amb agilitat, llavors ja enganxo amb la tornada de la mitja marató. Si tot va bé acabo la cursa! I barrabuummmm! Just al km 40 m'entrebanco i caic de cap a terra, com ho vaig fer dues setmanes abans... M'he fet una mica de mal al genoll però per sort no és res, encara que l'espant fa que se m'escapin un parell de llàgrimes. "Imagina't que no acabo després de tot plegat, seria frustrant..."

El tros final és diferent al de l'any passat, està ple de fang i té molt més desnivell però jo estic molt contenta i ja tinc coll avall la "victòria". Arribats a Sant Quirze, travesso el poble i arribo a la meta en 6h33min!! El que més em sorprèn és que estava a dos minuts de la segona! Sembla mentida, quin bon dia que he tingut! M'ho he passat bé tota l'estona i no he tingut cap moment crític i de tristesa.

Em va venir al cap la idea de fer l'últim km descalça
però em va fer massa vergonya i ho vaig deixar estar


En pocs minuts em criden a pòdium! 3a classificada general, 1a minimalista i 1a sub-23. Triplet!!!
Ara només falta arribar a casa i menjar-me els bolets!!




I wish you were here.


sábado, 4 de octubre de 2014

Tossa d'Alp i Penyes Altes

Avui en Lluís m'ha portat a fer un tram de Cavalls del Vent! Quina preciositat i quin dia més bonic. Haig de venir més sovint per aquí!!

 Cap al Refugi el Niu de l'Àliga

A Penyes Altes


jueves, 2 de octubre de 2014

Sant Quirze del Vallès - Montserrat - Sant Quirze del Vallès

Necessitava fer alguna cosa que em motivés, un repte. Un repte difícil d'aconseguir però no impossible.
Dos anys enrere m'havia arribat a rondar pel cap, però era una idea llunyana. Primer havia pensat d'anar a Montserrat des de casa i tornar en transport públic. Però em semblava massa senzill, no em generava interès si sabia amb garantia que ho podia fer. Espera, i anar i tornar corrent en un sol dia? Era una bestiesa potser? "Oh no, merda! Un cop t'ha passat el pensament pel cap ja no hi ha marxa enrere..."

Em vaig posar a buscar al Wikiloc i Google Maps. Arribar fins a Montserrat semblava relativament senzill, només calia enllaçar amb el GR-6 que també coincidia amb una variant del Camí de Sant Jaume. Si havia de tornar pel mateix lloc seria avorrit... havia de trobar un altre camí i havia de ser sense trepitjar massa asfalt i ben marcat per no perdre'm (no tinc gps, el meu rellotge amb prou feines té cronòmetre). Existia un camí així? Doncs sí! L'Albert de la uni, l'única persona a qui li vaig dir les intencions que tenia, em va donar la resposta. "Laura! Pots seguir la Matagalls-Montserrat al revés, que passa per Matadepera, i llavors tornes fins a Sant Quirze!" Quina bona idea!
Dit i fet. La tarda abans vaig estar mirant-me la ruta enllaçant varis "wikilocs"i apuntant-me en un post-it els possibles llocs on em podia perdre. No havia calculat massa el quilometratge, i encara menys el desnivell. Tampoc tenia idea de si m'esperava molta pista, corriol, asfalt... Pam més pam menys serien uns 80km. No havia corregut mai tant en un dia. No sabia si el cos m'aguantaria. Si començava a córrer quan sortia el sol, cap a les 7 del matí, i aquests dies es ponia com a molt tard a les 20h... tenia un màxim de 13 hores. Quina bogeria. Arribaré viva? Em perdré i hauré de recular? Se'm farà fosc? Acabaré lesionada i no podré córrer en molt de temps? Cauré a terra, em faré mal? Si em passava alguna cosa estava sola, ningú sabia on seria aquell dia. "Això no acabarà bé i t'estaràs uns dies maleint-te els ossos, tossuda de merda..."

L'endemà, a les 7.10 del matí, ja em teniu sortint de casa amb un litre d'aigua, 4 barretes energètiques, un entrepà i fruits secs, trotant amunt cap a Serra de Galliners com si anés a fer la ruta que faig cada setmana. Estava clarejant però encara quedaven estrelles al cel. A l'horitzó es veia Montserrat i quedava tan lluny..! Un cop a la carena ja abandonava el recorregut de sempre i començava a seguir les fletxes grogues i les marques vermelles i blanques. Les Fonts de Terrassa, Serra de Martines, Riera de Gaià... pistes i corriols molt bonics, combinats amb algun pas per carrers d'urbanitzacions, fins a Olesa de Montserrat, on s'havia de travessar tot el poble, a l'igual que a Esparreguera. El pitjor tram: Esparreguera - Collbató. Pensava que el polígon industrial no s'acabaria mai, no les tenia pas totes d'aconseguir el que m'havia proposat...
Un cop a Collbató ja tornava a estar ben contenta. Vaig decidir parar a esmorzar a un forn de pa als peus de la Muntanya Màgica.

La pujada la vaig fer pel camí de les coves del Salnitre rodejant la muntanya fins a la Santa Cova, on ben orgullosa vaig entrar a donar-li les gràcies i a demanar-li que em tornés la il·lusió al meu dia a dia, perquè em sentia buida i perduda per dins.
Vaig seguir pujant fins al Monestir i, sorpresa, una cara coneguda! L'Ester, l'amiga d'en Ricard que vaig conèixer aquest estiu als Alps i amb qui vam pujar al Gran Tournalin! Em va demanar d'on venia, em va entrar com vergonya d'explicar-li tot i li vaig dir que de Collbató... tècnicament tampoc la vaig mentir, no?

 Pujant a Montserrat, la calor ja apretava!


Dinar una mica i cap avall a Monistrol, que aquest tram ja me'l sabia de la setmana passada amb la Shannon! Tot i així a l'arribar al poble, em vaig perdre! No trobava enlloc les marques, anava amunt i avall pels mateixos carrers, fins i tot vaig arribar al cementiri... 40 minuts més vaig estar corrent, idiota de mi! L'estona anava passant, se'm faria fosc... Vaig aconseguir arribar a Vacarisses i em vaig desviar per anar a comprar Aquarius a un bar. De Vacarisses a Matadepera sabia que hi havia uns 12km però no tenia ni la més remota idea de com serien ni quant tardaria. Em van sorprendre positivament, però també eren durs. Al principi tot era corriols, pujada i baixada envoltada d'abres i arbustos de la regió de l'Obac. Després enganxaves una pista baixaves cap a Matadepera, a l'urbanització Cavall Bernat. Travessar aquest poble es va fer força pesat, sort que feia baixada. Un cop vaig reconèixer els carrers, vaig decidir fer la última parada per berenar.

Sabia que em quedava travessar Terrassa i que se'm faria molt pesat. A punt de deixar enrere Matadepera, vaig veure un cartell amb indicacions. No era el camí que em coneixia (del dia que vaig anar a la Mola) i el temps tampoc em sobrava, però tenia l'esperança que podia passar per allí sense haver de travessar pel mig d'una altra ciutat. Vaig estar de sort!! Aquell camí em va dur directe fins a Sant Quirze (bé, em vaig perdre una estona i vaig haver de demanar ajuda, sort que hi ha gent molt amable!). Corrent amb un somriure d'orella a orella veia el sol pondre's, observant com de lluny quedava ja Montserrat.

Aquí va ser quan em vaig adonar-me que
aconseguiria el repte de segur.

Quan vaig entrar a casa les faroles del carrer s'encenien. Les 19.40h. Dotze hores i mitja clavades. Em trobava bé i no em feia mal res, només les cames cansades, és clar. Gairebé no em podia creure el que m'havia passat avui.