Necessitava fer alguna cosa que em motivés, un repte. Un repte difícil d'aconseguir però no impossible.
Dos anys enrere m'havia arribat a rondar pel cap, però era una idea llunyana. Primer havia pensat d'anar a Montserrat des de casa i tornar en transport públic. Però em semblava massa senzill, no em generava interès si sabia amb garantia que ho podia fer. Espera, i anar i tornar corrent en un sol dia? Era una bestiesa potser? "Oh no, merda! Un cop t'ha passat el pensament pel cap ja no hi ha marxa enrere..."
Em vaig posar a buscar al Wikiloc i Google Maps. Arribar fins a Montserrat semblava relativament senzill, només calia enllaçar amb el GR-6 que també coincidia amb una variant del Camí de Sant Jaume. Si havia de tornar pel mateix lloc seria avorrit... havia de trobar un altre camí i havia de ser sense trepitjar massa asfalt i ben marcat per no perdre'm (no tinc gps, el meu rellotge amb prou feines té cronòmetre). Existia un camí així? Doncs sí! L'Albert de la uni, l'única persona a qui li vaig dir les intencions que tenia, em va donar la resposta. "Laura! Pots seguir la Matagalls-Montserrat al revés, que passa per Matadepera, i llavors tornes fins a Sant Quirze!" Quina bona idea!
Dit i fet. La tarda abans vaig estar mirant-me la ruta enllaçant varis "wikilocs"i apuntant-me en un post-it els possibles llocs on em podia perdre. No havia calculat massa el quilometratge, i encara menys el desnivell. Tampoc tenia idea de si m'esperava molta pista, corriol, asfalt... Pam més pam menys serien uns 80km. No havia corregut mai tant en un dia. No sabia si el cos m'aguantaria. Si començava a córrer quan sortia el sol, cap a les 7 del matí, i aquests dies es ponia com a molt tard a les 20h... tenia un màxim de 13 hores. Quina bogeria. Arribaré viva? Em perdré i hauré de recular? Se'm farà fosc? Acabaré lesionada i no podré córrer en molt de temps? Cauré a terra, em faré mal? Si em passava alguna cosa estava sola, ningú sabia on seria aquell dia. "Això no acabarà bé i t'estaràs uns dies maleint-te els ossos, tossuda de merda..."
L'endemà, a les 7.10 del matí, ja em teniu sortint de casa amb un litre d'aigua, 4 barretes energètiques, un entrepà i fruits secs, trotant amunt cap a Serra de Galliners com si anés a fer la ruta que faig cada setmana. Estava clarejant però encara quedaven estrelles al cel. A l'horitzó es veia Montserrat i quedava tan lluny..! Un cop a la carena ja abandonava el recorregut de sempre i començava a seguir les fletxes grogues i les marques vermelles i blanques. Les Fonts de Terrassa, Serra de Martines, Riera de Gaià... pistes i corriols molt bonics, combinats amb algun pas per carrers d'urbanitzacions, fins a Olesa de Montserrat, on s'havia de travessar tot el poble, a l'igual que a Esparreguera. El pitjor tram: Esparreguera - Collbató. Pensava que el polígon industrial no s'acabaria mai, no les tenia pas totes d'aconseguir el que m'havia proposat...
Un cop a Collbató ja tornava a estar ben contenta. Vaig decidir parar a esmorzar a un forn de pa als peus de la Muntanya Màgica.
La pujada la vaig fer pel camí de les coves del Salnitre rodejant la muntanya fins a la Santa Cova, on ben orgullosa vaig entrar a donar-li les gràcies i a demanar-li que em tornés la il·lusió al meu dia a dia, perquè em sentia buida i perduda per dins.
Vaig seguir pujant fins al Monestir i, sorpresa, una cara coneguda! L'Ester, l'amiga d'en Ricard que vaig conèixer aquest estiu als Alps i amb qui vam pujar al Gran Tournalin! Em va demanar d'on venia, em va entrar com vergonya d'explicar-li tot i li vaig dir que de Collbató... tècnicament tampoc la vaig mentir, no?
Pujant a Montserrat, la calor ja apretava!
Dinar una mica i cap avall a Monistrol, que aquest tram ja me'l sabia de la setmana passada amb la Shannon! Tot i així a l'arribar al poble, em vaig perdre! No trobava enlloc les marques, anava amunt i avall pels mateixos carrers, fins i tot vaig arribar al cementiri... 40 minuts més vaig estar corrent, idiota de mi! L'estona anava passant, se'm faria fosc... Vaig aconseguir arribar a Vacarisses i em vaig desviar per anar a comprar Aquarius a un bar. De Vacarisses a Matadepera sabia que hi havia uns 12km però no tenia ni la més remota idea de com serien ni quant tardaria. Em van sorprendre positivament, però també eren durs. Al principi tot era corriols, pujada i baixada envoltada d'abres i arbustos de la regió de l'Obac. Després enganxaves una pista baixaves cap a Matadepera, a l'urbanització Cavall Bernat. Travessar aquest poble es va fer força pesat, sort que feia baixada. Un cop vaig reconèixer els carrers, vaig decidir fer la última parada per berenar.
Sabia que em quedava travessar Terrassa i que se'm faria molt pesat. A punt de deixar enrere Matadepera, vaig veure un cartell amb indicacions. No era el camí que em coneixia (del dia que vaig anar a la Mola) i el temps tampoc em sobrava, però tenia l'esperança que podia passar per allí sense haver de travessar pel mig d'una altra ciutat. Vaig estar de sort!! Aquell camí em va dur directe fins a Sant Quirze (bé, em vaig perdre una estona i vaig haver de demanar ajuda, sort que hi ha gent molt amable!). Corrent amb un somriure d'orella a orella veia el sol pondre's, observant com de lluny quedava ja Montserrat.
Aquí va ser quan em vaig adonar-me que
aconseguiria el repte de segur.
Quan vaig entrar a casa les faroles del carrer s'encenien. Les 19.40h. Dotze hores i mitja clavades. Em trobava bé i no em feia mal res, només les cames cansades, és clar. Gairebé no em podia creure el que m'havia passat avui.
No hay comentarios:
Publicar un comentario