Escapar-se de la gravetat: Tuc de Molières

Durant l'agost del 2011 el meu pare va anar a muntar el refugi de Molières i vaig aprofitar un cap de setmana per anar a visitar-lo. Vaig quedar meravellada pel paisatge. Aquells dos dies que vaig passar als llacs de Molières van ser com de meditació, desconexió del món exterior, relativització dels problemes i altres conflictes emocionals que em rondaven pel cap. Vaig tornar a casa amb una gran tranquil·litat i serenor, pensant "i perquè no vas més sovint a la muntanya si et fa sentir tan bé?".

Aquesta estada al Mulleres potser va ser, doncs, l'espurna que va acabar d'encendre la meva passió per descobrir i experimentar, a través tots els meus propis sentits, els indrets naturals, sobretot els d'alta muntanya.

Feia temps que volia tornar-hi, i havia de ser amb els meus pares.

Preparar la motxilla, la mare demanant què s'havia d'endur perquè ja no estava habituada a anar a un refugi lliure, el picnic prop del refugi de Conangles, començar a caminar, pujar tenint els salts d'aigua al costat, retrobar-se amb el refugi (que jo encara no havia vist acabat del tot!), conèxier quatre nois molt simpàtics amb qui compartir el refugi (i els panellets casolans també!), estudiar Zoonosi a la llum d'un frontal (ja que no tenia més remei que estudiar per l'examen de dilluns, millor fer-ho a llocs bonics, no?)...

L'endemà: afrontar la pujada, grimpar fins la cresta i anar-la seguint fins el cim, amb l'Aneto enfarinat a l'altra banda... Crec que és un cim més bonic de fer que el Beciberri Sud, val molt la pena.