Volíem fer alguna activitat aprofitant el pont però la previsió meteorològica no pintava gaire bé... Tot i així ens vam aventurar a anar fins a Eriste i pujar cap el refugi Ángel Orús.
L'aproximació fins el refugi no va ser excessivament dificultosa, el problema era l'endemà. Ens vam llevar d'hora, ens vam calçar els grampons i cap amunt. Al principi cap problema però a mig camí ens vam adonar que la traça del GPS o estava equivocada o l'havíem mal interpretat... Aquestes coses passen de vegades...
Mig decebuts, sabent que ja era massa tard per fer cim, vam desfer camí fins el refugi, on vaig decidir tornar a començar la ruta correcta i seguir pujant per veure almenys fins on arribava.
Com més amunt, més vent feia. De tant en tant alguna ràfega era tan forta que m'obligava a tirar-me al terra i clavar el piolet per no sortir volant. La sensació d'estar allà a dalt, sola, tot cobert de blanc, desèrtic... era genial... Hagués seguit pujant i pujant però els altres m'esperaven a baix i no els volia fer patir, així que quan vaig trobar-me un grup de gent que baixava vaig girar cua amb ells.
Aquell dia ningú va poder fer cim a causa del vent.
Ha estat una bona experiència, la muntanya ens ha demostrat que no sempre podem sortir-nos amb la nostra.
Queda pendent tornar-hi!
No hay comentarios:
Publicar un comentario