viernes, 6 de marzo de 2015

Escorxador

Sí, és la crònica de l'excursió a l'escorxador que vam haver de fer a l'universitat.
És una lectura bastant incòmoda, però trobo necessari explicar-ho. Crec que hauria de ser una excursió obligatòria a la ESO.

---------

Finalment el temut dia va arribar. Des de primer de carrera saps que hi hauràs d’anar un dia o altre. Ningú se n’escapa.

Un cop dins la nau, amb la bata, les botes i el gorro posat, el veterinari ens fa una explicació del funcionament de l’empresa.
Comencem la visita guiada. Passem per passadissos amples on els treballadors empenyen carros plens de vísceres, carn i caps, fins arribar a la sala de desfer. Gent treballant en cadena, apedaçant les mitges canals dels animals que hi arriben. Els observem mantenint certa distància; els ganivets i les taques de sang sobre la seva roba blanca no conviden a acostar-nos-hi més, però el fet de mirar-los de lluny mentre treballen crea una situació força incòmoda. El soroll de les màquines i ganivets barrejat amb el d’una petita ràdio posada a màxim volum impedeix escoltar el to de veu monòton del veterinari. Fa fred, i l’olor no és agradable, tenim ganes de fugir d’allà. Tot i així, tinc una sensació com d’indiferència. Estem acostumats a veure animals morts i a fer-ne les necròpsies; la sang, les vísceres i els cossos esquarterats no em generen impressió – amb excepció de la sala dels budells, on l’olor sempre és insuportable.

Sortim al pati de la nau, on ja hi ha dos camions plens de porcs. Aquí, quan surten del camió per entrar a les quadres de l’escorxador, és on la majoria de porcs els toca la llum del sol per primera i última vegada a la seva vida. Però avui fa núvol, no tindran ni aquest petit plaer. M’enfilo al camió per observar-los millor i, com si es tractés d’un acte reflex, giro el cap, apartant-me. Després torno a mirar. No em crec que sigui legal transportar els animals d’aquesta manera. Resulta que sí que ho és. Alguns porcs de peu, movent-se neguitosos, uns a sobre dels altres, molts estan tacats de vòmit i femtes, alguns estirats al terra panteixant, coixos amb fractures, un parell d’animals morts i aixafats...
Em miraven i a través dels seus ulls podia sentir tot el seu temor, estrès, incertesa i patiment. No cal tenir massa sensibilitat per captar la seva expressió. Atanso la mà i n’acaricio un, mentre em segueix observant. Li passo la mà pel cap, les orelles i el morro, mentre ell resta allí, immòbil. Ja està petit, aviat acabarà tot i deixaràs de patir, sigues valent. M’aparto i em poso a mirar el cel, dissimuladament, per evitar que la gravetat em faci saltar les llàgrimes galtes avall.

Dins els corrals els animals tampoc gaudeixen de gaire més “luxe” i espai. Segueixen respirant estressats, sense entendre res. N’hi ha un estirat al terra, dispneic, separat sol en un corral, amb la pell plena de taques vermelles i morades en forma de rombe: pateix de “Mal roig”, una malaltia contagiosa i zoonòtica. Alço la vista als altres corrals i veig que no és l’únic amb les mateixes lesions. També n’hi ha una amb un prolapse uterí, fa molt mal aspecte.
Veig els porcs molt més petits del que m’esperava, tots fan una cara a bebè... és normal, tan sols tenen sis mesos. L’esperança de vida d’un porc en estat salvatge és d’uns 15 anys. Normalment els porten a matar amb 100 kg però estic segura que allà n’hi ha que no arriben ni als 80. El veterinari em diu que és normal que n’hi hagi de tan petits.
Segueixo tenint els ulls clavats en la mirada dels porcs. Alguns xisclen. Els acaricio. Els treballadors els empenyen cap al passadís que els condueix a la cambra de gas, per atordir-los amb diòxid de carboni. Tots es mouen estressats, no volen seguir endavant. Ja oloren la mort. En grups de  sis entren a la cambra i un mecanisme tanca la porta. Al cap d’uns segons s’obre la comporta de l’altra banda i els porcs cauen, inconscients, sobre una cinta transportadora, mentre un treballador ràpidament els penja d’una pota.
La trista vida d’aquests porcs acaba quan arriben, penjats de cap per avall, a la cantonada de la sala: allà els espera un home que, clavant-los un ganivet al coll, fa que es dessagnin amb rapidesa. El veterinari fa acostar-nos-hi a mig metre per ensenyar-nos exactament on es feia el tall. Un porc comença a sagnar més del compte, com un aspersor, fent que la seva sang acabi a la meva bata, botes i pantalons, sense tenir temps d’apartar-me. No és agradable però mantinc la serenor. Hi ha companyes que ploren i ens agafem fort de la mà.
Segurament aquests porcs pateixen poc just en el moment de la mort. De petits, són deslletats als 21 dies de vida, separats de la mare i ajuntats amb garrins d’altres truges, causant-los un trauma i provocant baralles entre ells. Després viuen confinats a sales durant l’engreix, uns quatre mesos, per acabar entaforats en un camió i posteriorment degollats a l’escorxador. “Sí, potser matar-los de forma ràpida i precoç és el millor que els pot passar després d’aquesta vida de merda”, penso resignada.

Seguim el recorregut dels cadàvers. Ara els escalden per treure’ls els pèls i els passen flamarades per acabar de depilar-los. Després ve quan els extirpen el recte, els obren i en treuen les vísceres, posant-les en safates o penjant-les en ganxos que van circulant per la sala. El veterinari ens fa seguir-lo, i és difícil anar esquivant tots els òrgans i les canals de porc, ja partides en dues meitats. Em sento com quan tenia set anys i vaig entrar per primera vegada a l’hotel del terror del Tibidabo.
La inspecció veterinària es fa en aquest punt, però s’hauria de fer abans, just després d’obrir-los en canal. La llei prohibeix tenir una mànega per netejar les canals si estan brutes de femtes o de fibrina, que s’han de decomissar. Però ja veus, aquí en tenim una... a més, les instal·lacions són velles, les plataformes on es troben els treballadors són inestables i lliscants, i la ventilació va dels corrals cap aquí. Aquest escorxador no passaria un control europeu. Però tan és, als carnissers els importa una merda tot això, el que volen és poder vendre carn fresca cada dia. Les grans superfícies s’ho miren més, ja que tenen els seus controls de qualitat interns, i si vols exportar la cosa ja és molt més complicada, necessites molts certificats de qualitat”.


La visita acaba on ha començat: a la sala de descans/menjador dels empleats. El veterinari ens acaba d’explicar quatre coses sobre legislació mentre els empleats, aprofitant els pocs minuts que tenen de descans, es cruspeixen entrepans de pernil, fuet, salsitxes i patates jamón jamón, abans de retornar a la feina.

domingo, 1 de marzo de 2015

Cursa dels Gitanos

El dimecres abans l'Albert em va dir si hi volia participar i vaig acceptar, seria un bon entrenament, a més que ja havia tornat a agafar ganes de córrer, que últimament la meva motivació era bastant baixa...

El dia era radiant, em trobava molt bé i vaig anar corrent tota l'estona més o menys al mateix ritme. El terreny al principi era molt trenca-cames, em recordava a la zona del Castell dels Moros i del Serrat Alt, on solo anar si vull entrenar desnivell i tinc poc temps. 
Quan vaig avançar a la Laura, la primera noia, em vaig quedar de pedra. No m'ho esperava gens ni mica!
Tota la baixada final la vaig fer amb molta por i super concentrada per no caure a terra!
Vaig creuar la meta amb 2min15 i primera posició femenina!