És una lectura bastant incòmoda, però trobo necessari explicar-ho. Crec que hauria de ser una excursió obligatòria a la ESO.
---------
Finalment el temut dia va arribar. Des de primer de carrera saps que hi
hauràs d’anar un dia o altre. Ningú se n’escapa.
Un cop dins la nau, amb la bata, les botes i el gorro posat, el
veterinari ens fa una explicació del funcionament de l’empresa.
Comencem la visita guiada. Passem per passadissos amples on els
treballadors empenyen carros plens de vísceres, carn i caps, fins arribar a la
sala de desfer. Gent treballant en cadena, apedaçant les mitges canals dels
animals que hi arriben. Els observem mantenint certa distància; els ganivets i
les taques de sang sobre la seva roba blanca no conviden a acostar-nos-hi més,
però el fet de mirar-los de lluny mentre treballen crea una situació força
incòmoda. El soroll de les màquines i ganivets barrejat amb el d’una petita
ràdio posada a màxim volum impedeix escoltar el to de veu monòton del
veterinari. Fa fred, i l’olor no és agradable, tenim ganes de fugir d’allà. Tot
i així, tinc una sensació com d’indiferència. Estem acostumats a veure animals
morts i a fer-ne les necròpsies; la sang, les vísceres i els cossos
esquarterats no em generen impressió – amb excepció de la sala dels budells, on
l’olor sempre és insuportable.
Sortim al pati de la nau, on ja hi ha dos camions plens de porcs. Aquí,
quan surten del camió per entrar a les quadres de l’escorxador, és on la
majoria de porcs els toca la llum del sol per primera i última vegada a la seva
vida. Però avui fa núvol, no tindran ni
aquest petit plaer. M’enfilo al camió per observar-los millor i, com si es
tractés d’un acte reflex, giro el cap, apartant-me. Després torno a mirar. No em crec que sigui legal transportar els
animals d’aquesta manera. Resulta que sí que ho és. Alguns porcs de peu,
movent-se neguitosos, uns a sobre dels altres, molts estan tacats de vòmit i
femtes, alguns estirats al terra panteixant, coixos amb fractures, un parell
d’animals morts i aixafats...
Em miraven i a través dels seus ulls podia sentir tot el seu temor, estrès,
incertesa i patiment. No cal tenir massa sensibilitat per captar la seva
expressió. Atanso la mà i n’acaricio un, mentre em segueix observant. Li passo
la mà pel cap, les orelles i el morro, mentre ell resta allí, immòbil. Ja està petit, aviat acabarà tot i deixaràs
de patir, sigues valent. M’aparto i em poso a mirar el cel,
dissimuladament, per evitar que la gravetat em faci saltar les llàgrimes galtes
avall.
Dins els corrals els animals tampoc gaudeixen de gaire més “luxe” i
espai. Segueixen respirant estressats, sense entendre res. N’hi ha un estirat
al terra, dispneic, separat sol en un corral, amb la pell plena de taques
vermelles i morades en forma de rombe: pateix de “Mal roig”, una malaltia
contagiosa i zoonòtica. Alço la vista als altres corrals i veig que no és
l’únic amb les mateixes lesions. També n’hi ha una amb un prolapse uterí, fa
molt mal aspecte.
Veig els porcs molt més petits del que m’esperava, tots fan una cara a
bebè... és normal, tan sols tenen sis mesos. L’esperança de vida d’un porc en
estat salvatge és d’uns 15 anys. Normalment els porten a matar amb 100 kg però
estic segura que allà n’hi ha que no arriben ni als 80. El veterinari em diu
que és normal que n’hi hagi de tan petits.
Segueixo tenint els ulls clavats en la mirada dels porcs. Alguns
xisclen. Els acaricio. Els treballadors els empenyen cap al passadís que els
condueix a la cambra de gas, per atordir-los amb diòxid de carboni. Tots es
mouen estressats, no volen seguir endavant. Ja oloren la mort. En grups de sis entren a la cambra i un mecanisme tanca
la porta. Al cap d’uns segons s’obre la comporta de l’altra banda i els porcs
cauen, inconscients, sobre una cinta transportadora, mentre un treballador
ràpidament els penja d’una pota.
La trista vida d’aquests porcs acaba quan arriben, penjats de cap per
avall, a la cantonada de la sala: allà els espera un home que, clavant-los un
ganivet al coll, fa que es dessagnin amb rapidesa. El veterinari fa
acostar-nos-hi a mig metre per ensenyar-nos exactament on es feia el tall. Un
porc comença a sagnar més del compte, com un aspersor, fent que la seva sang
acabi a la meva bata, botes i pantalons, sense tenir temps d’apartar-me. No és
agradable però mantinc la serenor. Hi ha companyes que ploren i ens agafem fort
de la mà.
Segurament aquests porcs pateixen poc just en el moment de la mort. De
petits, són deslletats als 21 dies de vida, separats de la mare i ajuntats amb garrins
d’altres truges, causant-los un trauma i provocant baralles entre ells. Després
viuen confinats a sales durant l’engreix, uns quatre mesos, per acabar entaforats
en un camió i posteriorment degollats a l’escorxador. “Sí, potser matar-los de forma
ràpida i precoç és el millor que els pot passar després d’aquesta vida de
merda”, penso resignada.
Seguim el recorregut dels cadàvers. Ara els escalden per treure’ls els
pèls i els passen flamarades per acabar de depilar-los. Després ve quan els
extirpen el recte, els obren i en treuen les vísceres, posant-les en safates o
penjant-les en ganxos que van circulant per la sala. El veterinari ens fa
seguir-lo, i és difícil anar esquivant tots els òrgans i les canals de porc, ja
partides en dues meitats. Em sento com quan tenia set anys i vaig entrar per
primera vegada a l’hotel del terror del Tibidabo.
“La inspecció veterinària es fa
en aquest punt, però s’hauria de fer abans, just després d’obrir-los en canal.
La llei prohibeix tenir una mànega per netejar les canals si estan brutes de
femtes o de fibrina, que s’han de decomissar. Però ja veus, aquí en tenim
una... a més, les instal·lacions són velles, les plataformes on es troben els
treballadors són inestables i lliscants, i la ventilació va dels corrals cap
aquí. Aquest escorxador no passaria un control europeu. Però tan és, als
carnissers els importa una merda tot això, el que volen és poder vendre carn
fresca cada dia. Les grans superfícies s’ho miren més, ja que tenen els seus
controls de qualitat interns, i si vols exportar la cosa ja és molt més
complicada, necessites molts certificats de qualitat”.
La visita acaba on ha començat: a la sala de descans/menjador dels
empleats. El veterinari ens acaba d’explicar quatre coses sobre legislació
mentre els empleats, aprofitant els pocs minuts que tenen de descans, es
cruspeixen entrepans de pernil, fuet, salsitxes i patates jamón jamón, abans de retornar a la feina.