Pel pont de maig havíem d’anar cap a Gavernie, a fer el circ del
Vignemale, passant per la cresta. La proposta era molt interessant, havia de
ser una ruta xulíssima i molt alpina. Tot i així, la previsió meteorològica era
inestable, vaig estar mirant ressenyes i vaig decidir que sense tenir unes
mínimes garanties de bon temps no valia la pena anar-hi, ja n’havia tingut prou
de mal temps a la muntanya aquesta temporada.
Pocs cops rebutjo una proposta d’alpinisme hivernal i vaig pensar que
tot passa per alguna cosa. Així doncs, vaig sentir que era el moment. Dissabte
havia de ser el dia. Volia complir una meta que m’havia proposat feia molts
anys. 100 km en un dia. En solitari i autosuficiència. I amb minimalistes i
dieta vegana sense gels ni drogues vàries també, és clar.
Dijous ja estava nerviosa. Tant, que no vaig poder evitar sortir a
córrer 22km +1100m fins a Bellmunt i tornar. Merda Laura, si no descanses els dies abans com vols aconseguir-ho??
Divendres, per reposar en
Carles em va portar a escalar via llarga al sector de Malanyeu, vam fer la via
“Sac d’impaciència”, de tres llargs de V, IV+ i V-. Va ser genial, just el meu
nivell, m’encanta anar acariciant la roca, mirant i decidint els passos més
adequats, a poc a poc, concentrant-me i confiant en els peus...
I feia molt de temps que no feia ràpel!
Dissabte a la tarda vaig preparar les coses, havia decidit fer el camí
vora Ter fins a Sant Julià de Ramis o Cervià, depenent de quan arribés al km
100. No tenia ni idea de quan tardaria, de si m’aguantarien les cames, els
genolls, la ment... moltes coses eren incertes. És precisament això el
principal atractiu d’aquestes bestieses que
em plantejo.
Avui m'espera un gran dia
El primer tram fins a Roda el faig en línia recta: el riu Ter en
aquesta etapa fa molts meandres i se m’allargaria massa la ruta. Tot i així
perdo el camí, arribo a una granja de porcs, faig un camp-a-través,
m’esgarrinxo totes les cames... Els ulls se’m neguen, si em perdo abans dels 10
km anem bé, potser m'hauria de plantejar abandonar.
Finalment arribo a Roda per carretera (la qual volia evitar), trobant les indicacions del vora
Ter.
Passo per Sorralta, el lloc on vaig començar a escalar, més enllà em
trobo un gat atropellat que ja està en rigor mortis. Pobret, l’aparto del camí i li
faig una petita cerimònia. A Tavèrnoles puc triar si allargar el camí cap a
Savassona i com que em trobo bé i estic de molt bon humor, decideixo anar a
visitar el monestir de Sant Pere de Casserres. El tram val molt la pena, és tot
corriol pel mig del bosc i sobre els cingles, hi ha moments que estenc els
braços, somric i imagino que sóc un ocell.
Un cop al monestir, m’adono que està tot tancat i que fan pagar entrada, ha estat una mica inútil arribar fins allí (oh... jo que volia saludar el senyor sant Pere, que tot i no ser massa debota, mai està de més oferir una petita pregària d’agraïment) i em toca desfer un tros de camí, arribant al Parador de Sau, el km 30, veient que encara me’n queden 10 per arribar a la presa.
La zona de les Guilleries - Savassona ofereix unes vistes magnífiques
Un cop al monestir, m’adono que està tot tancat i que fan pagar entrada, ha estat una mica inútil arribar fins allí (oh... jo que volia saludar el senyor sant Pere, que tot i no ser massa debota, mai està de més oferir una petita pregària d’agraïment) i em toca desfer un tros de camí, arribant al Parador de Sau, el km 30, veient que encara me’n queden 10 per arribar a la presa.
El pantà de Sau amb el Monestir de Sant Pere de Casserres de fons
Per distreure’m penso en cantar mentalment un CD sencer que em sàpiga
de memòria les lletres i l’ordre de les cançons. Em sembla que només hi ha un
CD que compleix aquestes característiques, és una mica cursi però ja farà el fet. “Uuuun
cafée con sal, ganas de lloraaar..” Allargo les cançons més del compte,
començo a analitzar les lletres frase per frase, filosofant i aplicant-les a la
meva vida. Després de la cinquena cançó (“Me
gustaría inventar un país contigo..!”) ja no recordo quina és la següent
però no passa res, perquè amb la tonteria ja he arribat a les escales que
baixen fins la presa.
Allà m’assec al terra per esmorzar i reomplo l’aigua en uns lavabos públics
on hi ha un rètol enorme que diu “Aigua no potable”. Bah, bajanades... només ho
deuen fer perquè la gent no faci servir aquesta pica com a font.
Em trobo un grup de ciclistes d’uns 50-60 anys i se sorprenen quan els
hi dic que travessaré corrent els embassaments. “Bé, de fet vinc de Torelló avui, ja duc 40km i la intenció és arribar
fins a Girona”. Es pensen que m’he begut l’enteniment i se sorprenen encara
més demanant-me si ho faig sola. Entre ells riuen i comenten que dec haver fer
alguna promesa, no pot tenir cap altre explicació.
Ara ve la part que li tenia més temor: el tram dels pantans, que
transcorre per una pista on estaré completament sola. Tinc por de defallir
mentalment. Per sort, molts trossos passen per l’ombra, fa ventet i la calor és
suportable. De tant en tant haig de travessar petits rierols i em mullo
sencera, adonant-me com d’esgarrinxades tinc les cames, perquè em piquen
moltíssim.
Quan de lluny veig la presa de Susqueda, em passen tots els mals i
segueixo corrent sense parar. Són les dues, hora de dinar.
Remullant-me a la zona dels pantans
Susqueda!!!!
Després ve tot baixada per asfalt fins
l’embassament del Pasteral. Arrencar a córrer ja costa però després a
l’agafar la inèrcia ja està. M’adono que estic en “modo avión”, no penso en
res, ni en el passat ni el futur, sembla que estigui com dormint, potser és
perquè estic fent la digestió i això és com una espècie de migdiada. Sense
haver-me n'adonat abans, fins i tot respiro pel nas, amb la boca tancada. Per
passar l’estona en compto la freqüència: 16 respiracions per minut. Potser sí
que he arribat en un estat d’inèrcia: al realitzar un moviment rectilini uniforme
perfecte no estic aplicant cap força sobre mi i per tant estic en posició de repòs. Em
poso a pensar en les lleis de Newton i en el perfeccionament de la tècnica de
córrer que he assolit gràcies a les vambes minimalistes. Vida implica moviment.
Cansada de seguir amb l’asfalt i de no veure la presa, utilitzo el
“Comodín de la llamada”, truco els pares i parlo amb ells una estona. Com que
estic gravant la ruta, ells des de casa poden veure per on passo i m’animen
dient que em queden uns 2 km pel Pasteral. No puc parar de pensar en la birra
que em fotaré quan arribi al bar d’Amer que tinc clissat... va, una estona més
i ja hi sóc!
Per fi, arribo al Pasteral...
Entro al bar, demano una canya, un Aquarius, un litre i mig d’aigua i
una tapa de braves. La cambrera m’ho porta i para taula per dos. Es posa a
riure i em demana disculpes quan veu que sóc jo sola...
Quin plaer, això és vida. Envio
la foto del tiberi a varis amics i em responen a veure si això és propi dels
esportistes d’elit. Els contesto que en cap moment he volgut ser una esportista
d’elit. Realment és això: corro de manera natural, perquè m’agrada anar lluny i
gaudir en cada moment, no perquè vull anar més ràpid, calcular-ho i
optimitzar-ho tot.
Gran moment.
Una cervesa després de 66km fa el seu efecte: entre el cansament i la
beguda la meva percepció de l’entorn es torna menys nítida, però em sento molt
bé, les cames em pesen menys. De cop i volta ja sóc a Anglès. A Bescanó arribo
al km 80. He superat el meu màxim de km en un dia! Tot i així, l’alcohol em
baixa de cop, em ve el cansament a sobre i m’assec en un banc a descansar 15
minuts. Sort que la Marta m’espera a Salt per acompanyar-me fins a Girona.
Ja sóc al Gironès!! Però la via verda és molt plana
i monòtona...
Per la devesa, quan veig a la Marta sobre la bici se’m dibuixa un
somriure enorme. Per fi algú conegut amb qui parlar! Ben contenta vaig
intentant córrer a trams mentre ella m’explica el que ha fet aquests dies i em
va distraient. Cada cop que paro a caminar, tornar a arrencar es fa dur. Les
meves cames ja es pregunten “fins quan ha de durar la broma?”.
Amb la meva estimada Martona!
A Girona m’acomiado de la Marta i espero la Sílvia, que ve a veure’m
una estona. El camí de Girona a Sant Julià de Ramis és per carretera i no té
cap al·licient. Em proposa portar-me en cotxe fins a Sant Julià i allà seguir
el camí fins a Cervià, on arribaré als 100 km. Primer penso que pujar en un cotxe el
km 90 no és massa ètic però té raó... és millor acabar els 10 últims
quilòmetres per un camí bonic. Així que un cop a Sant Julià, m’acompanya 30
metres (oju!) i segueixo tirant sola mentre es va fent fosc.
Per fi, decideixo posar-me els auriculars i la música. Estic de tan bon humor...! Fins i tot vaig molt més ràpid que abans, estenc les mans, faig veure que toco la guitarra, canto i ric. Si algú em veiés pensaria que estic ben boja. “Vertical y transversal, soy grito y soy cristaaaal!!””Me pregunto quién pensó el guión, debe estar bastante enfermo!!”
Sílvia, gràcies per fer-me evitar el tram Girona - Sant Julià!
Per fi, decideixo posar-me els auriculars i la música. Estic de tan bon humor...! Fins i tot vaig molt més ràpid que abans, estenc les mans, faig veure que toco la guitarra, canto i ric. Si algú em veiés pensaria que estic ben boja. “Vertical y transversal, soy grito y soy cristaaaal!!””Me pregunto quién pensó el guión, debe estar bastante enfermo!!”
La Maria em truca i em diu que ve a acompanyar-me a cavall l’últim
tram, quina il·lusió! Després de perdre’m i donar una volta inútil, ja amb el
frontal posat ens aconseguim trobar. Ha arribat el moment. Em paro, trec el
mòbil i miro els quilòmetres que duc. 101,62km en un total de 15h. Ho he
aconseguit. Portava molt de temps pensant en com seria aquest moment. Pensava
que em tiraria a terra i em posaria a plorar i xisclar de felicitat com una
magdalena. Però no. Simplement somric i penso: bé, ja està. Molt bé. I ara què?
Sento una sensació de buit existencial com si hagués acabat un llibre molt bo.
És fantàstic, això només pot significar que la felicitat l’he assolida durant
tot el camí, tota la preparació per fer els 100 km, i no només quan he arribat
a l’objectiu. Per si abans no ho tingués prou clar, ho reafirmo: la felicitat
és el camí i no la meta.
Segueixo mig trotant una estona fins que la Maria m’ofereix pujar sobre
en López, el seu cavall. Que guai, quina manera més èpica d’acabar el dia!!
Al
final pugem les dues a sobre el cavall i arribem al mateix temps que els meus
pares, que m’estan esperant, allí, sempre a peu del canó. No tinc ni temps de
baixar del cavall que ma mare ja m’està pegant les cames dient-me “estàs boja,
boja, com una cabra!! Per què carai fas això??! Enric, hem engendrat un
monstre!!”. Ens abracem i riem. Em trobo molt molt bé a pesar de tenir les
cames molt cansades.
Sobre en López, muntant a cavall a les fosques.
Gràcies Maria!!
-------
Fa uns vuit anys que vaig decidir provar d’anar a córrer. No vaig
arribar a aguantar ni 1 km. Vaig pensar que no estava feta per a això. Però vaig
anar seguint no sé per quin motiu. No val la pena preguntar el per què em
motiva fer aquestes coses, em surt de forma natural. Potser simplement corro perquè
existeixo.
La majoria de vegades és més fàcil sentir que comprendre.