domingo, 3 de mayo de 2015

100 km Vora Ter Torelló - Cervià.

Pel pont de maig havíem d’anar cap a Gavernie, a fer el circ del Vignemale, passant per la cresta. La proposta era molt interessant, havia de ser una ruta xulíssima i molt alpina. Tot i així, la previsió meteorològica era inestable, vaig estar mirant ressenyes i vaig decidir que sense tenir unes mínimes garanties de bon temps no valia la pena anar-hi, ja n’havia tingut prou de mal temps a la muntanya aquesta temporada.

Pocs cops rebutjo una proposta d’alpinisme hivernal i vaig pensar que tot passa per alguna cosa. Així doncs, vaig sentir que era el moment. Dissabte havia de ser el dia. Volia complir una meta que m’havia proposat feia molts anys. 100 km en un dia. En solitari i autosuficiència. I amb minimalistes i dieta vegana sense gels ni drogues vàries també, és clar.
Dijous ja estava nerviosa. Tant, que no vaig poder evitar sortir a córrer 22km +1100m fins a Bellmunt i tornar. Merda Laura, si no descanses els dies abans com vols aconseguir-ho??

Divendres, per reposar en Carles em va portar a escalar via llarga al sector de Malanyeu, vam fer la via “Sac d’impaciència”, de tres llargs de V, IV+ i V-. Va ser genial, just el meu nivell, m’encanta anar acariciant la roca, mirant i decidint els passos més adequats, a poc a poc, concentrant-me i confiant en els peus... 

I feia molt de temps que no feia ràpel!


Dissabte a la tarda vaig preparar les coses, havia decidit fer el camí vora Ter fins a Sant Julià de Ramis o Cervià, depenent de quan arribés al km 100. No tenia ni idea de quan tardaria, de si m’aguantarien les cames, els genolls, la ment... moltes coses eren incertes. És precisament això el principal atractiu d’aquestes bestieses que em plantejo.

Diumenge a les 6.50 del matí surto de casa cap a Lourdes de Madirola, veient el sol com es va alçant rere la siluetes característiques de Cabrera i Pla d’Aiats. Poca gent sap el vull fer avui, només els implicats: pares i alguns amics que em vindran a fer costat. Bé, l’avi també ho sap i diu que en temps de guerra ja s’hi anava de Torelló a Girona a peu per després escapar-se a França.


Avui m'espera un gran dia

El primer tram fins a Roda el faig en línia recta: el riu Ter en aquesta etapa fa molts meandres i se m’allargaria massa la ruta. Tot i així perdo el camí, arribo a una granja de porcs, faig un camp-a-través, m’esgarrinxo totes les cames... Els ulls se’m neguen, si em perdo abans dels 10 km anem bé, potser m'hauria de plantejar abandonar.
Finalment arribo a Roda per carretera (la qual volia evitar), trobant les indicacions del vora Ter.
Passo per Sorralta, el lloc on vaig començar a escalar, més enllà em trobo un gat atropellat que ja està en rigor mortis. Pobret, l’aparto del camí i li faig una petita cerimònia. A Tavèrnoles puc triar si allargar el camí cap a Savassona i com que em trobo bé i estic de molt bon humor, decideixo anar a visitar el monestir de Sant Pere de Casserres. El tram val molt la pena, és tot corriol pel mig del bosc i sobre els cingles, hi ha moments que estenc els braços, somric i imagino que sóc un ocell. 


La zona de les Guilleries - Savassona ofereix unes vistes magnífiques


Un cop al monestir, m’adono que està tot tancat i que fan pagar entrada, ha estat una mica inútil arribar fins allí (oh... jo que volia saludar el senyor sant Pere, que tot i no ser massa debota, mai està de més oferir una petita pregària d’agraïment) i em toca desfer un tros de camí, arribant al Parador de Sau, el km 30, veient que encara me’n queden 10 per arribar a la presa.


El pantà de Sau amb el Monestir de Sant Pere de Casserres de fons

Per distreure’m penso en cantar mentalment un CD sencer que em sàpiga de memòria les lletres i l’ordre de les cançons. Em sembla que només hi ha un CD que compleix aquestes característiques, és una mica cursi però ja farà el fet. “Uuuun cafée con sal, ganas de lloraaar..” Allargo les cançons més del compte, començo a analitzar les lletres frase per frase, filosofant i aplicant-les a la meva vida. Després de la cinquena cançó (“Me gustaría inventar un país contigo..!”) ja no recordo quina és la següent però no passa res, perquè amb la tonteria ja he arribat a les escales que baixen fins la presa.
Allà m’assec al terra per esmorzar i reomplo l’aigua en uns lavabos públics on hi ha un rètol enorme que diu “Aigua no potable”. Bah, bajanades... només ho deuen fer perquè la gent no faci servir aquesta pica com a font.
Em trobo un grup de ciclistes d’uns 50-60 anys i se sorprenen quan els hi dic que travessaré corrent els embassaments. “Bé, de fet vinc de Torelló avui, ja duc 40km i la intenció és arribar fins a Girona”. Es pensen que m’he begut l’enteniment i se sorprenen encara més demanant-me si ho faig sola. Entre ells riuen i comenten que dec haver fer alguna promesa, no pot tenir cap altre explicació.

Ara ve la part que li tenia més temor: el tram dels pantans, que transcorre per una pista on estaré completament sola. Tinc por de defallir mentalment. Per sort, molts trossos passen per l’ombra, fa ventet i la calor és suportable. De tant en tant haig de travessar petits rierols i em mullo sencera, adonant-me com d’esgarrinxades tinc les cames, perquè em piquen moltíssim.
Quan de lluny veig la presa de Susqueda, em passen tots els mals i segueixo corrent sense parar. Són les dues, hora de dinar.


Remullant-me a la zona dels pantans



Susqueda!!!!

Després ve tot baixada per asfalt fins  l’embassament del Pasteral. Arrencar a córrer ja costa però després a l’agafar la inèrcia ja està. M’adono que estic en “modo avión”, no penso en res, ni en el passat ni el futur, sembla que estigui com dormint, potser és perquè estic fent la digestió i això és com una espècie de migdiada. Sense haver-me n'adonat abans, fins i tot respiro pel nas, amb la boca tancada. Per passar l’estona en compto la freqüència: 16 respiracions per minut. Potser sí que he arribat en un estat d’inèrcia: al realitzar un moviment rectilini uniforme perfecte no estic aplicant cap força sobre mi i per tant estic en posició de repòs. Em poso a pensar en les lleis de Newton i en el perfeccionament de la tècnica de córrer que he assolit gràcies a les vambes minimalistes. Vida implica moviment.

Cansada de seguir amb l’asfalt i de no veure la presa, utilitzo el “Comodín de la llamada”, truco els pares i parlo amb ells una estona. Com que estic gravant la ruta, ells des de casa poden veure per on passo i m’animen dient que em queden uns 2 km pel Pasteral. No puc parar de pensar en la birra que em fotaré quan arribi al bar d’Amer que tinc clissat... va, una estona més i ja hi sóc!



Per fi, arribo al Pasteral...

Entro al bar, demano una canya, un Aquarius, un litre i mig d’aigua i una tapa de braves. La cambrera m’ho porta i para taula per dos. Es posa a riure i em demana disculpes quan veu que sóc jo sola...
Quin plaer, això és vida.  Envio la foto del tiberi a varis amics i em responen a veure si això és propi dels esportistes d’elit. Els contesto que en cap moment he volgut ser una esportista d’elit. Realment és això: corro de manera natural, perquè m’agrada anar lluny i gaudir en cada moment, no perquè vull anar més ràpid, calcular-ho i optimitzar-ho tot.


Gran moment. 

Una cervesa després de 66km fa el seu efecte: entre el cansament i la beguda la meva percepció de l’entorn es torna menys nítida, però em sento molt bé, les cames em pesen menys. De cop i volta ja sóc a Anglès. A Bescanó arribo al km 80. He superat el meu màxim de km en un dia! Tot i així, l’alcohol em baixa de cop, em ve el cansament a sobre i m’assec en un banc a descansar 15 minuts. Sort que la Marta m’espera a Salt per acompanyar-me fins a Girona.


Ja sóc al Gironès!! Però la via verda és molt plana
i monòtona...

Per la devesa, quan veig a la Marta sobre la bici se’m dibuixa un somriure enorme. Per fi algú conegut amb qui parlar! Ben contenta vaig intentant córrer a trams mentre ella m’explica el que ha fet aquests dies i em va distraient. Cada cop que paro a caminar, tornar a arrencar es fa dur. Les meves cames ja es pregunten “fins quan ha de durar la broma?”.



       Amb la meva estimada Martona!

A Girona m’acomiado de la Marta i espero la Sílvia, que ve a veure’m una estona. El camí de Girona a Sant Julià de Ramis és per carretera i no té cap al·licient. Em proposa portar-me en cotxe fins a Sant Julià i allà seguir el camí fins a Cervià, on arribaré als 100 km. Primer penso que pujar en un cotxe el km 90 no és massa ètic però té raó... és millor acabar els 10 últims quilòmetres per un camí bonic. Així que un cop a Sant Julià, m’acompanya 30 metres (oju!) i segueixo tirant sola mentre es va fent fosc. 


Sílvia, gràcies per fer-me evitar el tram Girona - Sant Julià!


Per fi, decideixo posar-me els auriculars i la música. Estic de tan bon humor...! Fins i tot vaig molt més ràpid que abans, estenc les mans, faig veure que toco la guitarra, canto i ric. Si algú em veiés pensaria que estic ben boja. “Vertical y transversal, soy grito y soy cristaaaal!!””Me pregunto quién pensó el guión, debe estar bastante enfermo!!”

La Maria em truca i em diu que ve a acompanyar-me a cavall l’últim tram, quina il·lusió! Després de perdre’m i donar una volta inútil, ja amb el frontal posat ens aconseguim trobar. Ha arribat el moment. Em paro, trec el mòbil i miro els quilòmetres que duc. 101,62km en un total de 15h. Ho he aconseguit. Portava molt de temps pensant en com seria aquest moment. Pensava que em tiraria a terra i em posaria a plorar i xisclar de felicitat com una magdalena. Però no. Simplement somric i penso: bé, ja està. Molt bé. I ara què? Sento una sensació de buit existencial com si hagués acabat un llibre molt bo. És fantàstic, això només pot significar que la felicitat l’he assolida durant tot el camí, tota la preparació per fer els 100 km, i no només quan he arribat a l’objectiu. Per si abans no ho tingués prou clar, ho reafirmo: la felicitat és el camí i no la meta.
Segueixo mig trotant una estona fins que la Maria m’ofereix pujar sobre en López, el seu cavall. Que guai, quina manera més èpica d’acabar el dia!! 


Sobre en López, muntant a cavall a les fosques.
Gràcies Maria!!

Al final pugem les dues a sobre el cavall i arribem al mateix temps que els meus pares, que m’estan esperant, allí, sempre a peu del canó. No tinc ni temps de baixar del cavall que ma mare ja m’està pegant les cames dient-me “estàs boja, boja, com una cabra!! Per què carai fas això??! Enric, hem engendrat un monstre!!”. Ens abracem i riem. Em trobo molt molt bé a pesar de tenir les cames molt cansades.
-------

Fa uns vuit anys que vaig decidir provar d’anar a córrer. No vaig arribar a aguantar ni 1 km. Vaig pensar que no estava feta per a això. Però vaig anar seguint no sé per quin motiu. No val la pena preguntar el per què em motiva fer aquestes coses, em surt de forma natural. Potser simplement corro perquè existeixo.


La majoria de vegades és més fàcil sentir que comprendre.

miércoles, 29 de abril de 2015

Via Ferrada Baumes Corcades

Per fi vam poder fer coincidir els horaris i fer la via Ferrada!!
Fa dos estius l'havia fet però el tros fàcil i sense passar pel pont. M'ha encantat comprovar que era molt més senzill del que m'esperava. Però el famós pont tibetà m'ha fet ben pujar l'adrenalina! Brutal!

Un plaer fer sortides amb la Shannon!





domingo, 19 de abril de 2015

Pels Camins dels Matxos 2015

Pels Camins dels Matxos per 3r any consecutiu! Pensava que em fallarien les cames i al final qui m'ha jugat la mala passada ha estat la ment, fent-me perdre la motivació de seguir endavant durant bastants quilòmetres... 
Contenta d'haver rebaixat 40 minuts respecte l'any anterior, però potser hagués preferit haver disfrutat més, que és el que valoro realment. Bé, de tot s'aprèn!

Suposo que és perquè ja tenia la certesa que acabaria la cursa, coneixia massa bé els camins... No tenia el cap amb ganes, em semblava que no tenia sentit el que feia. L'any que ve no hi participaré pas, així descanso i busco altres al·licients!


domingo, 12 de abril de 2015

Mitja Cavalls del Vent

Sortida genial amb els companys de nonstop.cat!
Si una imatge val més que 1000 paraules, aquí teniu molts fotogrames que descriuen la sortida!:

https://www.youtube.com/watch?v=mRHf4CGfbXo&feature=youtu.be

viernes, 6 de marzo de 2015

Escorxador

Sí, és la crònica de l'excursió a l'escorxador que vam haver de fer a l'universitat.
És una lectura bastant incòmoda, però trobo necessari explicar-ho. Crec que hauria de ser una excursió obligatòria a la ESO.

---------

Finalment el temut dia va arribar. Des de primer de carrera saps que hi hauràs d’anar un dia o altre. Ningú se n’escapa.

Un cop dins la nau, amb la bata, les botes i el gorro posat, el veterinari ens fa una explicació del funcionament de l’empresa.
Comencem la visita guiada. Passem per passadissos amples on els treballadors empenyen carros plens de vísceres, carn i caps, fins arribar a la sala de desfer. Gent treballant en cadena, apedaçant les mitges canals dels animals que hi arriben. Els observem mantenint certa distància; els ganivets i les taques de sang sobre la seva roba blanca no conviden a acostar-nos-hi més, però el fet de mirar-los de lluny mentre treballen crea una situació força incòmoda. El soroll de les màquines i ganivets barrejat amb el d’una petita ràdio posada a màxim volum impedeix escoltar el to de veu monòton del veterinari. Fa fred, i l’olor no és agradable, tenim ganes de fugir d’allà. Tot i així, tinc una sensació com d’indiferència. Estem acostumats a veure animals morts i a fer-ne les necròpsies; la sang, les vísceres i els cossos esquarterats no em generen impressió – amb excepció de la sala dels budells, on l’olor sempre és insuportable.

Sortim al pati de la nau, on ja hi ha dos camions plens de porcs. Aquí, quan surten del camió per entrar a les quadres de l’escorxador, és on la majoria de porcs els toca la llum del sol per primera i última vegada a la seva vida. Però avui fa núvol, no tindran ni aquest petit plaer. M’enfilo al camió per observar-los millor i, com si es tractés d’un acte reflex, giro el cap, apartant-me. Després torno a mirar. No em crec que sigui legal transportar els animals d’aquesta manera. Resulta que sí que ho és. Alguns porcs de peu, movent-se neguitosos, uns a sobre dels altres, molts estan tacats de vòmit i femtes, alguns estirats al terra panteixant, coixos amb fractures, un parell d’animals morts i aixafats...
Em miraven i a través dels seus ulls podia sentir tot el seu temor, estrès, incertesa i patiment. No cal tenir massa sensibilitat per captar la seva expressió. Atanso la mà i n’acaricio un, mentre em segueix observant. Li passo la mà pel cap, les orelles i el morro, mentre ell resta allí, immòbil. Ja està petit, aviat acabarà tot i deixaràs de patir, sigues valent. M’aparto i em poso a mirar el cel, dissimuladament, per evitar que la gravetat em faci saltar les llàgrimes galtes avall.

Dins els corrals els animals tampoc gaudeixen de gaire més “luxe” i espai. Segueixen respirant estressats, sense entendre res. N’hi ha un estirat al terra, dispneic, separat sol en un corral, amb la pell plena de taques vermelles i morades en forma de rombe: pateix de “Mal roig”, una malaltia contagiosa i zoonòtica. Alço la vista als altres corrals i veig que no és l’únic amb les mateixes lesions. També n’hi ha una amb un prolapse uterí, fa molt mal aspecte.
Veig els porcs molt més petits del que m’esperava, tots fan una cara a bebè... és normal, tan sols tenen sis mesos. L’esperança de vida d’un porc en estat salvatge és d’uns 15 anys. Normalment els porten a matar amb 100 kg però estic segura que allà n’hi ha que no arriben ni als 80. El veterinari em diu que és normal que n’hi hagi de tan petits.
Segueixo tenint els ulls clavats en la mirada dels porcs. Alguns xisclen. Els acaricio. Els treballadors els empenyen cap al passadís que els condueix a la cambra de gas, per atordir-los amb diòxid de carboni. Tots es mouen estressats, no volen seguir endavant. Ja oloren la mort. En grups de  sis entren a la cambra i un mecanisme tanca la porta. Al cap d’uns segons s’obre la comporta de l’altra banda i els porcs cauen, inconscients, sobre una cinta transportadora, mentre un treballador ràpidament els penja d’una pota.
La trista vida d’aquests porcs acaba quan arriben, penjats de cap per avall, a la cantonada de la sala: allà els espera un home que, clavant-los un ganivet al coll, fa que es dessagnin amb rapidesa. El veterinari fa acostar-nos-hi a mig metre per ensenyar-nos exactament on es feia el tall. Un porc comença a sagnar més del compte, com un aspersor, fent que la seva sang acabi a la meva bata, botes i pantalons, sense tenir temps d’apartar-me. No és agradable però mantinc la serenor. Hi ha companyes que ploren i ens agafem fort de la mà.
Segurament aquests porcs pateixen poc just en el moment de la mort. De petits, són deslletats als 21 dies de vida, separats de la mare i ajuntats amb garrins d’altres truges, causant-los un trauma i provocant baralles entre ells. Després viuen confinats a sales durant l’engreix, uns quatre mesos, per acabar entaforats en un camió i posteriorment degollats a l’escorxador. “Sí, potser matar-los de forma ràpida i precoç és el millor que els pot passar després d’aquesta vida de merda”, penso resignada.

Seguim el recorregut dels cadàvers. Ara els escalden per treure’ls els pèls i els passen flamarades per acabar de depilar-los. Després ve quan els extirpen el recte, els obren i en treuen les vísceres, posant-les en safates o penjant-les en ganxos que van circulant per la sala. El veterinari ens fa seguir-lo, i és difícil anar esquivant tots els òrgans i les canals de porc, ja partides en dues meitats. Em sento com quan tenia set anys i vaig entrar per primera vegada a l’hotel del terror del Tibidabo.
La inspecció veterinària es fa en aquest punt, però s’hauria de fer abans, just després d’obrir-los en canal. La llei prohibeix tenir una mànega per netejar les canals si estan brutes de femtes o de fibrina, que s’han de decomissar. Però ja veus, aquí en tenim una... a més, les instal·lacions són velles, les plataformes on es troben els treballadors són inestables i lliscants, i la ventilació va dels corrals cap aquí. Aquest escorxador no passaria un control europeu. Però tan és, als carnissers els importa una merda tot això, el que volen és poder vendre carn fresca cada dia. Les grans superfícies s’ho miren més, ja que tenen els seus controls de qualitat interns, i si vols exportar la cosa ja és molt més complicada, necessites molts certificats de qualitat”.


La visita acaba on ha començat: a la sala de descans/menjador dels empleats. El veterinari ens acaba d’explicar quatre coses sobre legislació mentre els empleats, aprofitant els pocs minuts que tenen de descans, es cruspeixen entrepans de pernil, fuet, salsitxes i patates jamón jamón, abans de retornar a la feina.

domingo, 1 de marzo de 2015

Cursa dels Gitanos

El dimecres abans l'Albert em va dir si hi volia participar i vaig acceptar, seria un bon entrenament, a més que ja havia tornat a agafar ganes de córrer, que últimament la meva motivació era bastant baixa...

El dia era radiant, em trobava molt bé i vaig anar corrent tota l'estona més o menys al mateix ritme. El terreny al principi era molt trenca-cames, em recordava a la zona del Castell dels Moros i del Serrat Alt, on solo anar si vull entrenar desnivell i tinc poc temps. 
Quan vaig avançar a la Laura, la primera noia, em vaig quedar de pedra. No m'ho esperava gens ni mica!
Tota la baixada final la vaig fer amb molta por i super concentrada per no caure a terra!
Vaig creuar la meta amb 2min15 i primera posició femenina! 


viernes, 20 de febrero de 2015

Un parell de dies a Sort

Per carnaval em vaig trobar en Xevi, que fa un mòdul de monitor d'esports d'aventura a Sort i sempre em diu que estic convidadíssima a visitar-lo al pis. Per casualitats de la vida em va dir que pujaria dimarts al vespre a Sort fins dijous i si volia anar-hi. Encara que sembli mentida, a mi em coincidia que no tenia ni una pràctica de la carrera i li vaig dir que sí sense pensar-m'ho!

Em sembla que aquests dos dies s'ajusten força a la meva definició de "dia perfecte":

- Esquiar a Port Ainé amb bon temps
- Acabar cansada dels telecadires i pujar amb les pells fins el Pic de l'Orri, tot passejant pel bosc buscant rastres d'animals a la neu
- Un bon dinar al solet
- Que en Xevi i en Guillem et portin a córrer cap a Olp i els voltants de Sort
- Dutxa calenteta
- Birra al bar i que el cambrer convidi a patates i olives
- Arribar a casa i que la companya de pis hagi encès la llar de foc
- Sopar de brasa
- Una birra en mà, un porret a l'altra i mirar qualsevol programa de merda tipus reality, adormint-me al sofà ben relaxada.

Felicitat pura. Siusplau, què més es pot demanar d'un dia??

 Panoràmica de Port-Ainé feta amb el mòbil