MABO 2014

Cap de setmana molt emocionant a Borriol (Castelló de la Plana)! Això sí, em sembla que mai m’havia sentit tan cansada!

Doncs resulta que un dia, deu fer cosa d’un mes, rebo una trucada de l’Albert de nonstop.cat, la botiga online on vaig comprar les meves sabates minimalistes, dient-me si volia participar a la MABO, la marató de Borriol. Feien categoria minimalista, ells hi posaven un estant i em preguntaven si hi volia anar a fer equip. La primera resposta va ser un “No”(no em puc passar tot un cap de setmana amb gent que no conec, cansant-me tant, tenint un examen final el dilluns següent, un concert el dissabte i els Matxos al cap d’una setmana...), però després de meditar-ho em feia tanta il·lusió que vaig acabar acceptant de bon grat.

Dissabte a les nou del matí,  l’Albert ja m’esperava a Torelló per anar cap a Borriol. 1a parada a Cabrioles a buscar en Jordi i en Lluís, l’altre corredor.

L’apartament on ens allotjàvem era al barri més pijo de Borriol, a tocar d’un camp de golf, no podíem estar millor. A més feia un solet i una temperatura que semblava que estiguéssim de vacances d’estiu.

A la tarda, de turisme per Borriol amb en Lluís, mentre l’Albert i en Jordi estaven a la carpa nonstop.cat. Segueixo preguntant-me perquè a Borriol tenen les ruïnes d’un castell molt maco a dalt d’una muntanya si és gairebé inaccessible...

L’endemà a les vuit del matí començava la cursa. “Uf, hi ha nivell aquí...”. A la primera pujada ja ens començava a tocar el sol, escalfant-nos el clatell. Si a quarts de nou del matí ja feia tanta calor, no em volia ni imaginar què passaria a les dotze del migdia... El recorregut era molt bonic i mai havia vist el mar de tant a prop corrent. El terreny era molt àrid i molt tècnic, tota l’estona havies d’estar pendent de les roques afilades i les pedretes, em recordava una mica al Cap de Creus.

La primera pujada, la del Castell

Abans del km 10, un home em va dir que patiria molt de metatarsos si corria amb minimalistes, i més si feia tant poc que havia començat a aprendre’n. La veritat és que em va espantar bastant, vaig començar a pensar que havia estat una temeritat apuntar-me a aquesta marató.

Els kms anaven passant, la temperatura pujava, el terreny també, i no hi havia gairebé cap ombra. Tot i així em sentia molt bé anant a un ritme assequible, fins i tot parlant amb els corredors que anaven passant, com per exemple un grup de suecs que cada any decidien fer una cursa en un país diferent. És el que m’encanta d’aquestes curses, que són com “a càmera lenta” i pots anar compartint comentaris i aprenent coses dels altres corredors. Els de nonstop m’esperaven i em feien de llebre algun tram, era molt d’agrair. Potser sense ells no hagués acabat... A partir del km 21 venia la pitjor part, sort que ja m’havia anat reservant forces. La calor apretava moltíssim i era molt important hidratar-se bé. Del km 25 al 30 va ser molt dur: una pujada infernal seguida de la famosa “baixada de les cordes”, un descens molt tècnic on en alguns llocs m’ho havia de pensar dos cops abans de decidir baixar. Al km 33 venia la que deien que era la pitjor pujada, sort que en Jordi i l’Albert em van obligar a beure molt i a estar-me una estona a l’avituallament abans de reprendre el camí. Fins i tot vaig poder adelantar gent i tot! Però a l’última pujada les coses no van anar tan bé, inesperadament vaig començar a tenir rampes als quàdriceps. Vaig parar una estona a fer estiraments i de mica en mica vaig poder acabar de pujar sense massa problemes. Després, ja era gairebé tot baixada fins a Borriol, on vaig creuar la meta amb 7h10min, sent la 7a dona i la 1a i única minimalista (una no es va presentar i l’altra que estava apuntada va abandonar), així que podi! Em sento com una miqueta “tramposa” però en fi...

Ara sí que toca descansar tota la setmana per poder afrontar la prova reina: Pels Camins dels Matxos 2014.

Ni se m'havia passat pel cap que a l'arribada

em farien creuar la cinta