Aventures d'un dilluns de pont. Queralbs - Puigcerdà

Fa un temps, quan vaig saber que tenia festa pel pont de la Mercè, se'm posar al cap fer aquesta travessa. I com que tal com diu ma mare "A la Laura si se li posa al cap tirar-se d'un balcó no intentis impedir-li, simplement desitja que el balcó sigui baix", la tossuderia i les ganes van poder amb mi.

Com que no sabia de ningú que m'hi pogués acompanyar un dilluns, hi vaig anar soleta. Sí, potser massa perillós i arriscat, però és que em feia tanta il·lusió... Potser un dia em passarà factura tot plegat.

La meva aventura va començar a Queralbs a les 7.30h. Amunt cap a Núria pel camí del pont cremallera, on encara no hi havia passat mai abans, despertant els isards que encara dormien, sorpresos per la meva presència.

Un cop a Núria, la meva idea era pujar cap a Coll de Finestrelles, però feia un dia tan bonic, que s'havia d'aprofitar. Queda com lleig anar a Coll de Finestrelles i al Puigmal no, oi? Doncs vaig desviar una mica la ruta, pujant el Puigmal i llavors fent un tros de l'Olla, passant pel pic de Segre Gran i pic de Segre Petit.

Però en comptes de seguir fins el coll, vaig trobar un camí que es desviava direcció França i unes lletres escrites en una pedra que posaven "Fonts del Segre". Allí va ser on em vaig mig perdre perquè el camí s'acabava, no hi havia més traça, així que vaig anar baixant fins que vaig trobar on començava el riu Segre. 

Com que sempre estic de sort, hi havia un excursionista que venia de Llo i va indicar-me el camí, afirmant que no anava pas tant perduda.

Baixant cap el Refugi de la Culassa, seguint una pista forestal cap a Llo i  el gran objectiu: banyar-me al balneari d'aigües termals "Les bains de Llo". 

Després de ben remullar-me, recuperar-me i relaxar-me, em tocava fer el tram més pesat: Llo - Puigcerdà per asfalt a les quatre de la tarda. Sort que ja feia estona que m'anava mentalitzant i no em va semblar tan dur com esperava.

Després d'un bon berenar i una visita al llac de Puigcerdà, vaig agafar el tren i cap a casona.

Una experiència impressionant, crec que la recordaré tota la vida. Sóc més partidària de compartir la muntanya amb altra gent, és més divertit i enriquidor, però tot i així tampoc em va desagradar anar-hi sola, no em vaig pas avorrir gens, al contrari. El sentiment de ser una part tan ínfima de l'Univers davant les enormes muntanyes, contemplar-les i apreciar el silenci i la solitud... és captivador.