Trail del Bisaura

El dia havia arribat. Em feia moltíssima il·lusió fer aquesta cursa, des de l'any passat. Bé, i també respecte. 44 km no són pocs i acabar-la o no depèn tant de com et trobes aquell dia...

Diumenge de bon matí: pluja. Uf, no havia fet mai una cursa plovent, quina mandra, això no pot ser sa...

Abans de començar, com que hi havia "categoria minimalista", em fan fer control de calçat. Estava bastant segura que seria l'única noia minimalista però m'enduc una sorpresa: n'hi ha una altra. Que bé! Ara no només hauré d'acabar la cursa per tenir premi de categoria, sinó que hauré de córrer més ràpid que ella, quina pressió! No sóc molt competitiva, però una mica sempre m'agrada!

Tots a la línia de sortida, la majoria tapats i amb caputxa sota la pluja mentre el dia va clarejant. Sona una música de banda sonora èpica i bum! comença la cursa. Ens anem enfilant cap al castell de Besora i entre els arbres sembla que la pluja va amainant. La famosa "Pujada de l'Infern" amb dimonis inclosos fa honor al seu nom més que mai: fang, fang i més fang que per cada dues passes endavant, en fas una enrera. Un cop al Pla del Revell veiem que ha deixat de ploure i el cel es va aclarint. La boira va marxant mentre que la Vall del Ges segueix ben tapada. La petita carena que conecta el Pla de Revell amb el castell l'he trobat sempre preciosa i avui està de pel·lícula. El cel es destapa i els núvols deixen sortir el sol mentre la boira s'escapoleix passant per sobre la carena d'esquerra a dreta. Un poema visual.

Dalt el Castell, com l'any passat, toca fer el "trago" de vi i baixar cap a Santa Maria de Besora, direcció als Bufadors. Aquests boscos són contes de fades però hi ha fang i aigua per tot arreu. Ens fan travessar un petit torrent i l'aigua m'arriba als genolls. Sembla una cursa d'obstacles, és molt més divertit, encara que el terreny em juga males passades i fa que caigui vàries vegades, enduguent-me un ensurt cada cop.

Pas pel Castell de Besora

Molta estona ja la passo sola i intento anar corrent sempre que puc, per molt a poc a poc que vagi. No escolto música i tampoc és que estigui molt concentrada, simplement vaig deixant passar el temps. Molta gent es pregunta si m'avorreixo quan corro tantes hores, en què penso... Simplement gaudeixo del moment, de vegades m'imagino que volo, que acaricio el paisatge, creo converses imaginàries que mai existiran amb gent diversa i les assajo, tinc pensaments banals i repetitius totalment trets de context ("les foques àrtiques mascle tenen més tòxics que les foques femelles perquè clar, les femelles excreten els tòxics per la llet, oi?", "un dia m'agradaria calcular-me la freqüència respiratòria però ho hauré de demanar a algú que m'ho miri dissimuladament, perquè si me la calculo jo llavors sóc conscient que respiro i ja no sé respirar normal"), canto cançons que se m'enganxen i de vegades em deuen pujar tant les endorfines que filosofo sobre el significat de la vida, penso que sóc molt feliç, em sento lliure, capaç d'aconseguir tot el que em proposi i acabo somrient i plorant alhora. 

Abans d'arribar al punt més alt de la cursa, un noi que tinc davant em demana per fer-li una foto, que la vol ensenyar a la família. Cap problema, és el que m'agrada de la llarga distància, no et ve d'uns minutets i la qüestió és disfrutar del que estàs fent. És com si tot anés a càmera lenta, i a pesar que estiguem corrent sento que anem amb molta més calma que durant la setmana, on tot s'ha de fer amb pressa i estàs marcat per horaris poc flexibles.

Fang, fang i més fang fins a Vidrà. Arribo contenta i capaç d'afrontar la pitjor pujada: Bellmunt per un camí que s'han inventat. Això promet, em fa molta gràcia fer-lo. He anat bevent i menjant sovint, em trobo molt bé i tinc ganes d'afrontar aquest tram tan bé com puc. És estrany, però m'encanten les pujades dures. Deixar de córrer, controlar la respiració, haver de fer servir mans i peus per empènyer-te amunt mentre de tant en tant mires el teu voltant i les vistes cada cop són més impressionants, observar el tros que encara et queda per pujar i plantejar-t'ho com un desafiament. 

Tot i així, la pujada no és ni curta ni senzilla. Comparteixo camí amb un noi molt simpàtic de Mollerussa, a qui li demano si em pot posar a la motxilla les trompetes de la mort que m'acabava de trobar, que no les podia deixar! Almenys quaranta persones havien passat per allà i ningú les havia collit... Ja se'm fa la boca aigua, me les podré menjar per dinar! 

A la una en punt arribo a Bellmunt i ja gairebé només queda baixada. La carena que tant em coneixo i faig amb agilitat, llavors ja enganxo amb la tornada de la mitja marató. Si tot va bé acabo la cursa! I barrabuummmm! Just al km 40 m'entrebanco i caic de cap a terra, com ho vaig fer dues setmanes abans... M'he fet una mica de mal al genoll però per sort no és res, encara que l'espant fa que se m'escapin un parell de llàgrimes. "Imagina't que no acabo després de tot plegat, seria frustrant..."

El tros final és diferent al de l'any passat, està ple de fang i té molt més desnivell però jo estic molt contenta i ja tinc coll avall la "victòria". Arribats a Sant Quirze, travesso el poble i arribo a la meta en 6h33min!! El que més em sorprèn és que estava a dos minuts de la segona! Sembla mentida, quin bon dia que he tingut! M'ho he passat bé tota l'estona i no he tingut cap moment crític i de tristesa.

Em va venir al cap la idea de fer l'últim km descalça

però em va fer massa vergonya i ho vaig deixar estar

En pocs minuts em criden a pòdium! 3a classificada general, 1a minimalista i 1a sub-23. Triplet!!!

Ara només falta arribar a casa i menjar-me els bolets!!

I wish you were here.